El 31 de desembre

La manifestació de la Conquesta va tenir dues parts. La primera, que és la manifestació pròpiament dita, va transcórrer com sempre. Tal vegada foren més vibrants que els altres anys, els crits a favor de la independència, potser perquè es barrejaven amb els que denunciaven la política lingüística i territorial del govern. Tanmateix, no espantaven l'establishment, perquè aquestes reivindicacions, i d'altres, s'havien endolcit amb una pàtina lúdica. Ara tothom a la gatzoneta, ara tothom cap enrere, en fi... Vaig reparar en els badocs. Els botiguers i els seus clients sortien al portal per veure-la, la manifestació, i s'ho passaven d'allò més bé, era evident. Tan bé s'ho passaven, que no reparaven que la participació superava amb escreix la de convocatòries anteriors, la qual cosa, sens dubte, els hauria procurat una certa inquietud. Ja ho sabeu. Matas ho va dir en el seu memorable discurs del Club Siglo XXI (sols comparable al de José Antonio en el Teatro de la Comedia). Carod governa Catalunya, va venir a dir, de manera que els catalans en un no res poden desembarcar a Portocristo. Potser ja hi han desembarcat, a jutjar per les coses que passaren a la Plaça d'Espanya dimarts passat. Però centrem-nos en la manifestació. Els manifestants de més edat comentaven l'augment de la participació, mentre procuraven no ésser atropellats per una onada de joves que corrien cul enrere amb gran divertiment i sorpresa dels botiguers, insistesc, que no havien vist inclòs aquell número a l'estoc d'espectacles habituals de carrer que els havia ofert l'Ajuntament per animar el Nadal: Papàs Noel amb campaneta i sac de caramels, patges reials que recorden als vianants que s'acosta dia sis, etcètera. També es comentava, entre els manifestants més antics, aquells que vénen d'un silenci i qui sap cap on van, les possibilitats que té d'enviar un diputat o diputada a Madrid l'entesa dels PSM, EU i Els Verds. I he procurat no anomenar ERC, que també en forma part, perquè no sé què aportarà a l'acord. Rarament tenim oportunitat de veure una assimilació tan espectacular entre partits, com la que està fent el PSM d'ERC. Si més no, pel que fa a la imatge pública. ERC (Illes Balears) sembla que renuncia a la desimboltura i a la paraula valenta d'ERC (Principat), i d'això se'n ressent el missatge que pretén enviar als electors més joves. Bé, la manifestació va ésser un èxit, en el sentit que ningú no va botar-se el guió establert. Vull dir que si no s'haguessin cridat alguns eslògans força contundents contra el Pepé i el Cònsol del Regne de València, el senyor Rodríguez s'hauria pogut plantejar la conveniència de participar-hi, més que res per fer-nos saber que el seu partit és tant o més nacionalista que els altres. Tanmateix, la manifestació va tenir una segona part que ens va permetre sospesar la crispació social que provoca la política de passar el corró que aplica el govern Matas, sempre amb el suport incondicional d'UM. Va ésser passades les vint hores, davant l'escultura eqüestre del Rei en Jaume, que és on José María Rodríguez havia convocat el consistori de Palma i les associacions de veïns i cíviques per a fer una evocació bucòlica de la Conquesta. Aleshores, l'allau de manifestants, que s'havien desplaçat des de la plaça Bisbe Berenguer de Palou a la d'Espanya per censurar aquella mena de pastorel·la municipal, volgué deixar constància que d'ençà de Carlos de Meer ningú no ha provocat tanta irritabilitat social com Matas. I aconseguiren el seu propòsit. I tant que ho aconseguiren! Els insults que li dedicaren no responien a cap consigna, sortien de l'ànima. No pararen, en cap moment, els manifestants, de recriminar la política lingüística i de carreteres, i impediren, amb la seva cridòria, que se sentissin les paraules d'Avel·lí Blasco. Tanmateix, hi va haver un altre motiu de pes, al marge dels esmentats, per a rebentar l'acte de Rodríguez. L'Ajuntament de Palma s'entesta a fer, de la Diada, un acte evocador, si fa no fa des d'una proposta força semblant a la franquista, aquella que ens convertia el Rei en Jaume en el Rey don Jaime i substituïa el protagonisme de Catalunya pel de la Corona d'Aragó. És clar que procura adornar un missatge tan groller amb una pàtina d'amable convivència. Ara l'acte oficial conclou amb una torrada de sobrassada per a tothom que en vulgui. I si des de l'Ajuntament no tenguessin la certesa que els independentistes els desbaratarien la potranca, és ben possible que l'homenatge al bon rei començàs amb una missa rossiera de pinyol vermell per allò de promoure la interculturalitat. S'ha de canviar, per tant, el xip municipal o el consistori s'ha de guardar l'ofrena floral per al Mes de Maria. Ho dic pensant en el bé de tots. El dia que es perdi una paparra (i es veu venir que es perdrà) volaran cadires com a les varietés. I si això passa, la culpa serà de l'Ajuntament per substituir el contingut real de la Diada per flors i violes i romaní. Cada Trenta-u de Desembre, l'estàtua eqüestre de Clarasó esdevé, per als mallorquins, quelcom semblant al Fossar de les Moreres l'Onze de Setembre: un punt de trobada on expressar les reivindicacions nacionals. De manera que hem de suposar que l'any que ve la protesta serà més contundent que la d'enguany, perquè el Partit Popular no haurà canviat en res. En conseqüència, l'escàndol ja pot venir anunciat en els cartells. Sabem com anirà la cosa. I en acabar, la senyora Cirer haurà d'abandonar la plaça escortada per la policia, com enguany, malgrat que Antoni Roig s'entesti a demostrar-nos que on hi ha un valent sobra tothom, i que amb ell d'escut la batlessa ja en té prou.