Na Fiona Campbels'atura un moment a la tertúlia, que li ve de pas cap a la Biblioteca de Mallorca, on freqüenta la secció de préstec de llibres. Porta a la mà la darrera novel·la de Vargas Llosa, El Paraíso en la otra esquina, que li ha semblat una obra admirable. Casualment, ens honora amb la seva presència madame Dormand, també bona lectora que, com no estranya a ningú, fa setmanes que s'ha llegit les quasi cinc-centes pàgines del gran escriptor peruà que en política hagué d'esser derrotat pel corrupte Fuji Mori, de trista memòria en la història política del Perú.
-No hi fa res, em creguin -diu la pitonissa francesa-. Si es va perdre un polític honest en el seu país, el món ha guanyat o, millor, ha mantingut, un escriptor de primer ordre.
-La darrera novel·la m'ha semblat sensacional -parla entusiasmada, na Fiona Campbell-. I, si va a dir ver, l'adscripció dretana en política de Vargas Llosa aquí no es nota gens, sinó més aviat tot el contrari.
-Natural, criatura -madame Dormand mostra per moments la seva superioritat, tocada de libido dominant i prepotència adleriana-. El meu amic Mario, que a París de vegades em consultava, ara proposa una reflexió sobre les alternatives cap a la felicitat que s'iniciaren a l'Europa del segle XIX.
-El tema m'interessa i, com tantes vegades passa, m'atrevesc a tercerejar en la conversa, tot i saber que, amb aquestes dues dones, és ben igual que entrar en domini sioux abans de la desfeta de Wounded Knee historiada per Dee Brown.
-El tema de l'alliberament col·lectiu, em supòs. El Paradís que esperaven trobar en terra les classes irredemptes.
-No només això, estimat, no només això -la bruixa em travessa amb una mirada salvatge de dona en qui el desig, mental més que corporal, no dóna treva al pas del temps-. La novel·la conté, de fet, dues novel·les. En una se'ns narra la vida de Flora Tristán, feminista avant la lettre, activista precursora de la superació dels socialismes utòpics (ja sap, els sansimonians, els owenistes, Fourier i els seus impossibles falansteris), que predica per Europa La Unió Obrera, en la qual propugna la lluita conjunta de les dones i els proletaris per tal d'enfonsar el poder burgès.
-I en l'altra -na Fiona Campbelavança el cap mentre els rínxols vermellosos li emmarquen la cara pigada, on lluen els seus ulls blaus a mig camí de Modigliani i de la blava nit mironiana-, la densa aventura de Paul Gauguin, nét de Flora, la fugida de l'ambient familiar, dels poemes de Mallarmé i de la bogeria de Van Gogh, per anar a raure a la Polinèsia, sempre a la recerca d'una felicitat impossible i d'un sentit més pur del viure que només va poder trobar i viure plenament en la pintura.
-L'hauré de llegir -dic jo-, ja ho veig. Crec entendre que Vargas Llosa ha volgut plantejar una vella dualitat que arriba fins als nostres dies: la necessitat de dedicar tota la vida a la lluita per les igualtats o la fugida cap a la recerca dels orígens i la salvació per la creació artística.
-És això -diu madame Dormand-, però contat amb una prosa mestrívola que alterna la tercera persona amb la segona, amb resultats fascinants.
-Això mateix -diu na Fiona Campbell-, però amb un coneixement profund del segle XIX europeu que avui ens fa plorar la mort de les utopies.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.