Un turista, un amic?

Hi va haver un temps, ja llunyà, en què es pensava que el turisme només duia beneficis: «La indústria neta», hi havia alguns manuals que l'anomenaven així. A poc a poc es va anar sabent que el turisme, sobretot el de masses, provocava també efectes no desitjats. Un poc més tard es va acceptar això i es va passar a l'estadi d'identificar aquests efectes perversos, els impactes negatius del turisme, sobretot per mirar de reduir-los (no d'amagar-los o emmascarar-los) i així aconseguir convertir l'activitat turística en sostenible a llarg termini. El fet de no voler investigar aquests efectes no desitjats del turisme («no tirarem pedres sobre la nostra teulada») fa impossible el camí de la sostenibilitat turística.

Un turista, un amic? Tots? Aquells que beuen com a xots al Balneari 6, també? Els dels Biergarden? Els turistes prepotents, picapedrers de Frankfurt o torners d'Hamburg, que creuen que els mallorquins som els seus criats? Els que creuen que són a un «lander» colonitzat, un tros de terra alemanya i que això és ca seva i que aquí hi poden fer el que a ca seva no els permetrien, i ells no gosarien fer? Els camorristes de Magaluf i la seva «Happy hour»? Els de les festes insuportables damunt les platges de Formentera? Anem, idò, per parts. La relació entre turistes, treballadors del turisme, empresaris del turisme, de l'oferta complementària, residents, tota aquesta sèrie de relacions és una de les trames d'estudi del fet turístic. I a Mallorca, no som tan diferents com a d'altres llocs. Les relacions entre treballadors i turistes, ja se sap, són asimètriques i desiguals, entre un que treballa i un que és de vacances, un que paga i un que cobra i hi viu, un que dóna propina (encara en donen?) i un que l'ha d'agraur... El límit entre un servei ben fet, amb el somriure corresponent -que entra en el manual de bones pràctiques turístiques- i el servilisme o la servitud imposada són fronteres precises, per a més d'un «imprecises», de la gestió de recursos humans turístics. El cas és que si un viu del turisme o de l'agricultura o de la numismàtica, hauria de riure i ser amic dels turistes, els consumidors d'aliments o els col·lecionistes de monedes. S'ha de confondre el servei ben fet amb el riure i l'amistat, perquè un hi cobra o hi viu?

La trama social generada pel turisme també està molt estudiada i ve de lluny. Molts de sociòlegs, seguint els pioners Cohen i Doxey, ens demostraren que en un estadi inicial turístic els somriures i els agraïments, entre turistes i residents, són més sincers perquè la distància social entre uns i altres és major, com de rics a pobres. Cada pic la cosa es va ajustant i als destins turístics madurs, el nostre ho és ben madur, els residents no veuen de forma unànime el turisme com el mannà, sinó que molts d'ells hi veuen la causa principal dels seus mals, de quasi tots (d'això se'n diu el model «Irridex»).

Una de les conseqüències de la radicalització de posicions envers el turisme que provocà l'enfrontament per mor de l'ecotaxa entre el Pacte de Progrés (PSOE-PSM-EU-EV, els altres li deien Pacte d'esquerres) i els nous governants d'ara (Partit Popular-Unió Mallorquina, els altres li diuen Pacte de retrocés) fou el maniqueisme aplicat a l'anàlisi turística. El sí o el no, el bo o el dolent, res de matisacions, qualsevol proposta no era analitzada, senzillament rebutjada. Ara hem passat a què el turisme, tot el que prové del turisme, sense matisacions, és bo. Ha de ser bo i no hi ha, tampoc, adjectius intermedis. Els turistes són els nostres amics, han de ser els nostres amics!

La realitat és que, Mallorca com a destí turístic madur i la seva població que viu i suporta el fet turístic des de fa molts d'anys, ha manifestat la seva pluralitat d'opinions. I ho sabem bastant científicament, a través de dues enquestes ben fetes -una de pagada per les dretes i una per les esquerres, per entendre'ns- i que tenen un fort grau de coincidència: hi ha gent que diu que el turisme és bo o és dolent amb matisacions, amb reformes, amb limitacions, tot i que hi ha també percentatges de gent que diu que és bo i només bo, i altres que diuen que és la pesta. No és per tant la societat de les illes una societat illetrada sobre el fet turístic, a la qual puguin fer combregar a cop d'eslògan publicitari: «Un turista, un amic, t'he dit!». Per a alguns sectors socials un turista serà un amic, per a molts d'ells perquè els convé, no hem de fotre faves! Però per a algun altre sector serà un enemic, i malgrat vegi la seva importància, li donarà la culpa de quasi tot el que passa a Mallorca: de l'excés de ciment i de la pèrdua del sentit social, i voldrien que no en venguéssin pus de turistes. Molts d'altres seran conscients de la importància del turisme, però als amics ja els triaran ells.

El que no val és retrocedir a fer-nos creure que vivim a una societat de fa cinquanta anys, la qual no sabia molt bé si els turistes eren els seus amics, una espècie d'astronautes carregats de doblers i biquini posat, quan aquí no hi havia ni el SEAT-600 i molts duien encara calçons amb bufes. Han passat moltes coses a les illes Balears, des de llavors, per fer-nos creure, ara, que no hi ha temps que no torn. Els amics inclosos.