No eren dels nostres

Escriu Indalecio Prieto a les seves memòries, que els infants espanyols que havien arribat a Mèxic fugint de la Guerra Civil, ploraven aterrats en percebre la remor d'un avió en vol. El trauma els va durar força temps. N'assenyala el motiu, Prieto: «Perduraba en ellos el espanto producido por los aeroplanos lanzadores de metralla sobre tierras de España». Aquells nins estaven escalivats. Havien vist, sens dubte, com la mort s'instal·lava en el seu entorn. Un entorn urbà, cal dir-ho, en el qual, moments abans de convertir-se en cementiri, es concentrava tota la vida del món. En parlar de les víctimes de qualsevol guerra, els infants s'anomenen molt de passada. La seva mort avergonyeix els adults. Els nins morts per la metralla no han estat herois, ni traïdors, ni patriotes. No hi ha adjectiu per a definir el seu paper en la guerra, perquè no hi han tengut cap protagonisme. Ni tan sols l'exèrcit que els ha assassinat pot qualificar-los d'enemics. La setmana passada, un avió americà va assassinar nou infants a Ghazni, en ple dia, mentre jugaven en el pati d'una casa. Un portaveu del Pentàgon ha manifestat que l'avió perseguia un terrorista, al qual, finalment, va aconseguir metrallar i matar des del cel. En llenguatge bèl·lic, aquest home va justificar la matança. Potser. Des d'un punt de vista ètic, no. No ja pels infants, la morts dels quals és imperdonable, sinó per la manera de caçar el suposat terrorista. Imaginant-me'l corrent i perseguit per un enorme ca llebrer de ferro, m'atrevesc a afirmar que el terrorista no era l'afganès que fugia, sinó el soldat que el metrallava des de dalt. Les notícies que ens arriben de l'Afganistan per conducte no oficial, coincideixen a afirmar que poques coses han canviat en positiu des de l'enderrocament del règim dels talibans. Els anomenats Senyors de la Guerra governen amb el mateix despotisme que ells, encara que ho fan amb el vistiplau dels seus aliats, els americans. Qualque dia el món civilitzat aixecarà el to de la seva protesta davant l'agressió de Bush a països únicament armats amb pedres i garrots. Ni l'Afganistan ni l'Iraq fabriquen armes d'extermini en massa, i encara que els Estats Units han enderrocat els bàrbars que governaven, no han substituït els règims primitius i dictatorials que subjugaven els pobles respectius. A l'Afganistan la guerra va acabar fa temps, però els infants encara moren metrallats pels seus llibertadors. Fet i fet, a hores d'ara ignoram el nombre de víctimes afganeses que va produir la invasió americana, de la mateixa manera que tampoc no podem comptabilitzar les iraquianes. Si tenim en compte les ciutats assolades de l'Iraq, han d'ésser moltes, moltíssimes. Tanmateix, les informacions oficials les han ignorades, perquè aquesta és una manera de convertir l'enemic en una massa abstracta, sense fesomia, sense edat, sense sentiments. En els països invasors, els comunicats oficials de la guerra i de la guerra encoberta únicament es fan ressò de les baixes pròpies. Els funcionaris italians i els espies espanyols morts en atemptat a l'Iraq, han estat víctimes del terrorisme. En canvi, les carnisseries dutes a terme entre la població civil per les tropes americanes han estat un error i cal passar pàgina. De la mateixa manera que ara han mort nou infants a l'Afganistan, també n'han mort a l'Iraq. Ocorre que no els hem comptabilitzat. Ara ja els cobreix la terra i mai més no se'n parlarà, d'ells. Tot just despertaven a la vida, encara no tenien història que ens obligui a recordar-los. Moriren perquè nasqueren en un moment inoportú. No tengueren temps d'aprendre que havien de protegir-se del cel quan el cel bramava. L'assassinat dels nou nins de Ghazni provocarà una amonestació de l'ONU al Pentàgon. Això, a tot estirar. Possiblement Bush ni la tendrà en compte, i ara que s'acosta Nadal alçarà la copa de cava brindant amb Blair, Aznar i Berlusconi per la sòlida pau que ens reporta la guerra. Els morts aliens són ignorats. Els nostres són fèrtils. Aznar ho té tan clar com aquells ideòlegs franquistes que decidiren escriure els noms dels seus herois a les façanes de les esglésies, mentre els republicans eren enterrats de manera anònima en fosses comunes. Els ajuntaments de l'Estat continuaran convocant els ciutadans a guardar un minut de silenci si malauradament cau en combat un soldat espanyol. Quina hipocresia, Déu meu! No se n'ha fet cap, de minut de silenci, per aquests nou infants de l'Afganistan, ni per la població civil que ha pagat amb la seva vida la invasió d'Iraq. Naser, un petit de mesos, amb els ulls trets i el crani trencat, n'ha estat la darrera víctima, encara que morís víctima del foc dels seus, en el transcurs de l'atac contra els carabinieri. Tant se val! S'ha demanat qualsevol dels que acudeixen en primera fila a tots els minuts de silenci convocats per Cort, com li justificaria a una mare afganesa o iraquiana que pel seu petitó no cal portar dol? Supòs que no.