El crit de Benach

El «visca Catalunya lliure!» amb què el nou president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, acabà la seva intervenció després de ser proclamat revelen la línia de la legislatura que ara comença. Sigui quin sigui el resultat final dels pactes que determinaran la composició del Govern, el segur és que la proa del procés col·lectiu català dels pròxims quatre anys vendrà determinada per l'anhel de més autogovern i de més quota de sobirania. Aznar ha de prendre bona nota d'aquests fets. Ara recull els fruits del seu espanyolisme exacerbat, d'haver confós la ideologia del seu partit amb l'Estat. I el més trist és que no ha reaccionat. Ara que es parla tant del 25è aniversari de la Constitució, què lluny queden els temps del retorn de Josep Tarradellas!, president de la Generalitat a l'exili, membre d'Esquerra Republicana i antic membre del gabinet de Lluís Companys. L'aleshores president, Adolfo Suárez, el va rebre amb tots els honors, es féu amic seu i el deixà reconstruir la Generalitat. Però aquell vell esperit de concòrdia i reconciliació s'ha trencat amb Aznar, que ha intentat la demonització dels nacionalistes. El llast que té per endavant Mariano Rajoy, en cas que surti elegit president, és enorme. Ahir Benach cridà «visca Catalunya lliure!» igual com ho féu Heribert Barrera el 1980 quan va ser ell nomenat president del Parlament, i igual que Companys en els anys trenta. Les generacions passen però el crit es manté indeleble. I sovint es fa més clar quan des de Madrid augmenta la incomprensió i la trompeteria del patrioterisme centralista. Catalunya ha estat moderada quan s'ha sentit respectada, i probablement qualque dia es podrà el mateix dels bascs. Però, de la mateixa manera, també se sap radicalitzar davant el menyspreu. Aznar hauria d'anar més viu. El Principat pateix un espoli fiscal de quasi dos bilions d'antigues pessetes cada any. L'encarnació d'aquesta injústicia revestida de prepotència madrilenya es diu Ernest Benach.