Mentre Espanya sencera es dedica fervorosament a restaurar la moral malmesa del jove jugador del Reial Madrid Rubén, la Via Làctia es dedica silenciosament a devorar una petita galàxia just ara descoberta. No és que la devori perquè ara s'ha tengut coneixement de la seva existència, sinó que el descobriment s'ha esdevengut quan ja estàvem en plena tasca caníbal. No és un adjectiu -caníbal- triat de qualsevol manera: és el que empren alguns científics per qualificar la nostra galàxia: és una galàxia caníbal, i ara s'alimenta d'una de més petita, situada a 25.000 anys llum del sol. O sia que «lo nostro» ja ve de lluny en el temps i en l'espai. Pel que podem veure, no es tracta simplement d'una estratègia salvatge de supervivència, que la civilització hauria anat arraconant fins a reduir-la a tesis doctorals d'antropologia. Aquesta explicació hauria estat encoratjadora, fins i tot bella, tota vegada que revelaria i confirmaria la capacitat de superació de l'espècie, la possibilitat real d'aquest procés que coneixem com a humanització. Així, en aparèixer en el panorama de l'espècie exemplars com Stalin, Hitler o Bush, podríem tractar-los com a casos molt particulars, com a rebrots de tendències ancestrals ja superades, o fins i tot com a mutants amb escasses possibilitats de progressar. Però l'astrofísica acudeix, implacable, a dissoldre dubtes, a confirmar-nos que és tot el sistema, des del big-bang, el que es desenvolupa mitjançant el procediment de la canibalització del més dèbil pel més fort, obeint unes lleis ineluctables, escrites en el silenci geològic de l'eternitat. Aquest és el pecat original, i no el silvestre cardar. Bush no és l'excepció, és la regla. La seva moral està en perfecta sintonia amb els mecanismes que determinen el curs dels astres i de les contel·lacions, el futur de les galàxies i el silenci dels estels apagats. Quan mireu el cel estrellat i el vostre cor se senti petit per encabir tanta meravella, no oblideu, estimats germans, que allà dalt els forts continuen devorant implacablement els dèbils, i que en alguna banda, més enllà de la memòria, està escrit que ens passarà tot el que ens passa. Més petits us sentireu encara si pensau que, per lluitar contra aquests engranatges còsmics, només teniu, i gràcies, un vot cada quatre anys. Abandonau tota esperança.