D'amagat

En les sales de màquines dels partits polítics hi ha cervellots embogits per l'adrenalina del màrqueting que suen per fer possible el miracle particular. En l'equador de la campanya de les autonòmiques catalanes, entre el fum perfumat que embolica cada estrella s'hi han infiltrat a contracor petits o grans detalls que els partits intenten amagar. Al candidat del PP, Josep Piqué, se li han aparegut Manuel Fraga i Jaime Mayor Oreja, aquest últim dient: «Hoy tenemos la herencia de ETA y la herencia de Pujol, la primera es el plan Ibarretxe y la otra es la posibilidad de que ERC sea el árbitro del gobierno de Catalunya y entre la herencia de ETA i la herencia de Pujol hay más conexión que entre ETA y Pujol». Al candidat del PSC, Pasqual Maragall, l'han visitat Juan Carlos Rodríguez Ibarra -«Catalunya ja no és exemple de res»- i José Bono: «Pujol, últimamente, no da pie con bola. Ayer le preguntaban por el ámbito de solidaridad entre los distintos territorios de España y decía que las viudas de Catalunya necesitan más dinero porque en Catalunya hay un nivel de vida superior. Ésta es la prueba de que a Pujol la cabeza no le rige del todo». Al candidat d'ERC, Josep Lluís Carod-Rovira, l'esperaven els estudiants independentistes a la Universitat Autònoma de Barcelona, que el titllaren de «botifler», se suposa que per haver obviat els Països Catalans en la seva campanya. Potser per això, en el míting central d'ERC es va proposar: «Aconseguir la sobirania d'uns Països Catalans unificats, la pàtria que va de Perpinyà a Alacant». De Maó, no en va dir res. És difícil jugar d'amagat en temps d'eleccions, sobretot, quan s'intenen amagar certes postures que són tal reals o més que un programa electoral.