Dilluns, 20.- Conceptualment, el cosmos estableix els límits i l'ordre en l'estructura de l'univers. Contràriament, el caos és l'estat de confusió que precedeix el cosmos. Ambdós estats, oposats i complementaris alhora, originals i consecutius, propis d'una naturalesa en construcció, són també aplicables, en un cert sentit, als processos de creació artística, fins al punt que no fóra desassenyat pensar que, previ a l'acte de definir, àdhuc de concretar o d'executar, s'esdevé l'acte de concebre i d'imaginar, que emergeix del dubte i del desordre i, potser, només el caos genera la força suficient per abastar l'equilibri, no pas en el sentit de repòs o inacció, sinó en el de justa harmonia entre energies contràries, fins i tot hostils. El trànsit entre ambdues situacions no és immediat, ans les separa la distància, imperceptible, però diüturna, que hi ha entre la foscor i la claredat, entre la realitat i la fantasia. En qualsevol cas, en l'art, com en la vida, no pas la destinació, sinó el camí és la millor part del viatge. I no tant el camí de perfecció, reservat a una santedat poc comuna, com el camí humà de construcció i destrucció, passional i imperfecte, en l'afany d'assolir l'equilibri emocional, cert, però també l'equilibri estètic, encara que un sigui conseqüència de l'altre.
Viatge significa, doncs, camí, i cal pregar als déus, com a Ítaca pregava el poeta alexandrí Konstandinos Kavafis, que aquest «sigui llarg/ple d'aventures, ple de coneixença», car «és preferible que duri molts d'anys/i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,/ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí...» I Camins és, precisament, el trajecte estètic i vital que Pere Alemany ens proposa en la seva darrera exposició, un itinerari a través de les sensacions visuals i les reflexions conceptuals per tal de guanyar la riba de la saviesa i de l'equilibri, la dimensió humana de la perfecció, aquella que rau en la sublimació del defecte, tan diferent a la seva vessant divina, d'altra banda inabastable. El gest que fa servir Alemany per bastir el seu llenguatge, sobre el suport d'una pàgina de tela els caràcters de la qual exigeixen complicitat al lector, és múltiple i divers en signes i grafies, ric en textures i colors, mesurat en les formes, clar i fosc en la seva transcripció literària, disciplinat en el seu propòsit, just en el seu ideari, precís en el seu significat: les dreceres no existeixen o, si més no, no són recomanables, car empobreixen el viatger, minven el seu guany, li furten l'aventura de viure i estimar intensament, àdhuc follament. Tocar port és només un accident de la travessia, del qual convé refer-se i continuar vers uns altres mars que ens enriqueixin amb la pluralitat.
Així, doncs, a l'exercici de reflexió que l'obra invita, destaquen amb força, entre multitud de matisos i versions, tres aspectes. D'una banda, Pere Alemany usa una iconografia polisèmica entre creients i descreguts: la forma de la creu, instrument de suplici, sacralitzat per una religió que fonamenta llur doctrina de fe en el patiment, no en el plaer, però també és la figuració del pas entre la matèria humana, finita i defectuosa, i la idea divina, eterna i perfecta. Els fragments de creu es reconstrueixen per atènyer la part més interior, potser més espiritual, del projecte de créixer. D'altra banda, la presència rotunda del color vermell: foc i sang del cor, de les artèries, de la pulsió, substància del quermes de coscoll que usen els tintorers per incendiar les túniques, suc inflamat de passió en els ulls dels amants, roig encès de desig. Terra de call granada i seca que alleta els arbres de la nostra memòria. Taca que deixa, sobre el cos i la llamborda, l'impacte de la intolerància. Violència que, amb el blanc a sota, esdevé crit, queixa, fúria, llàgrima. I, entre l'esclat dels colors, la sentència d'una línia que limita, separa i ordena les geometries i els espais, assenyala els camins.
Finalment, m'interessa, de forma especial, l'escriptura que, invisible a la superfície de la tela, forma part del mateix text, paraula d'un mateix escrit, el vers, estricte i concís, amb el qual Alemany cenyeix cada una de les seves obres, una pràctica que ens alliçona sobre la connivència, i la complementarietat, dels llenguatges. Cada un dels títols reflecteix, i en alguns casos augmenta, si això és possible, la intensitat poètica d'un mapa on tots els camins comencen i acaben en l'home.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.