Un intel·lectual compromès amb la veritat

No sé quin temps durarà el dol intel·lectual, però serà més llarg del reglamentari. El dol dura un any, no perdona l'absència en cap data, en cap commemoració. Quan ho has passat tot amb l'absència, pots començar a recompondre el món. Però el dol intel·lectual és d'una altra naturalesa, i és mal d'endevinar quan arribarà el moment en què deixarem de preguntar-nos què en pensa, Manuel Vázquez Montalbán, d'uns fets, d'unes persones, i quins són els elements claus per definir una o altra situació. Vázquez Montalbán és necessari per entendre aquest país i per entendre el món. Sense ell, hi hauria molta més confusió i molta més resignació. Ha estat un home d'esquerres que no s'ha deixat hipotecar ni per la ideologia ni per la militància. Va superar amb èxit el repte de pertànyer al comitè central del PCE i fer alhora crònica política. Cert que ho va fer des de la posició privilegiada d'intel·lectual prestigiós, però se l'havia guanyada a polze. Ha estat una persona compromesa, però el seu compromís no s'establia més que amb la recerca de la veritat. Una altra cosa és que els fruits d'aquesta recerca els volgués posar al servei de la lluita per la llibertat i per les llibertats de cada dia a través del partit dels comunistes catalans, el PSUC, que durant els anys previs i immediatament posteriors a la mort de Franco Bahamonde va ser el millor partit comunista del món, fet que va posar més en valor la dimensió humanista i solidària del llegat de Marx i Engels -també de Lenin. Va ser el primer partit d'esquerres que es va comprometre seriosament amb la cultura catalana, per a la qual cosa va haver de neutralitzar el tòpic maligne d'una cultura catalana com a patrimoni exclusiu de la burgesia. I va treballar per comprometre les classes treballadores amb aquesta cultura, una lliçó que per aquí n'hi ha molts que encara no han après. En aquesta tasca gegantina, Vázquez Montalbán hi va jugar un paper decisiu: paradigma d'integració i d'assumpció del país, va il·luminar amb el seu exemple i les seves idees el camí d'intel·lectuals i treballadors, que gràcies al PSUC varen viure junts una de les experiències humanes i polítiques més apassionants de les darreres dècades. Un cop reduït el somni a una realitat més esquiva, sempre quedava Vázquez Montalbán, revestit d'una autoritat moral i intel·lectual que ell no acceptaria ni en el substantiu ni en els adjectius que la poguessin reforçar. La seva mirada agranava tot allò que tenia al davant i ho il·luminava -sabia el nom de cada cosa- amb una claror diàfana, no enterbolida per la passió transparent dels que són benaurats perquè tenen set de justícia. Són pocs els que li han dit, a aquest món, les coses que ell li ha sabut dir. En mig de tot, se'n deu haver anat ben a plaer.