Cada vegada que sento parlar de tancar al trànsit un carrer un calfred em corre per l'esquena com a senyal d'alarma contra els estúpids que dissenyen les ciutats des dels despatxos sense viure de prop els problemes i ens volen fer combregar amb les rodes de molí d'un pseudoprogressisme uniformitzador. Cada ciutat, cada poble, té una problemàtica diferent segons la població que hi viu, cada persona i totes en conjunt som uns ens diferencials. M'estranya que a l'hora de planificar la peatonització no s'hagi tengut en compte, per exemple, que el carrer Bonaire és un dels que té en boques de garatges per metre quadrat de la ciutat.
Ens han enganyat massa temps. Formo part d'una generació que ha crescut dins el parany. Vàrem començar a lligar creient que els homes havien de ser sensibles i expressar els sentiments i a l'hora de la veritat els yuppies transvestits de camioners es menjaven tots els donuts i nosaltres quedàvem per consolar les amigues com si fóssim una colla de gais.
Vàrem créixer pensant que la nostra il·lusió era un cotxe potent i una rossa amb dos bons airbags (demano perdó pel comentari sexista, però Fellini va consagrar Anita Ekberg a La Dolce Vita) era i és el clixé cultural de tota una generació. Del Ford de Bullit hem passat a vies peatonals, de la cigarreta als aliments lights i de les cançons protesta als atlotetxos d'Operación Triunfo. Les depressions i els brots psicòtics formen una amanida interessant -no, senyors psiquiatres, no frivolitzo- perquè el desgavell produït per l'entropia social ens ha dut, sense cap dubte, cap a una societat desfermada on els valors que a la meva generació, la generació perduda, ens havien ensenyat ja no serveixen per a res. L'índex de suïcidis s'ha disparat i he patit, en carn pròpia, veient com algun dels meus amics queia víctima de la plaga del nostre temps.
Del cotxe potent, setze vàlvules, multitud de cilindres i una rossa al costat a la consciència cívica, les ONG, el moviment antiglobalització. De la cigarreta a la boca, la botella de whisky i l'esquena de camioner forçut a l'alimentació light, els sucs variats de fruites i un toc de gimnàstica o de bisturí correctors de defectes.
En poques paraules, els antics mascles tipus Bogart que tots tenim com un heroi (inclogui el lector en el «tots» Woody Allen, el sènior, no el júnior) hem passat a papallones asexuades sense que quedi gaire clar si parlam d'un mascle o d'una femella. Els transvestismes i no solament els polítics s'han posat de moda i difícilment el pèndol tornarà a la posició centrada i central que tota vida ordenada necessita.
Segueix apareixent l'anunci del gran cotxe i jo veig que la societat oficial no segueix el que la societat real postula i l'únic recurs que ens queda és, com en aquest article, el sentit de l'humor agredolç perquè no ens han deixat ni l'emprenyadura.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.