El feixisme latent

Els qui tenim una mica de memòria històrica recordam l'època en què uns autonomenats defensors de les essències de la pàtria creien tenir dret a expulsar del país tots els que no pensaven com ells. Com que jo no compartia la seva concepció de la pàtria, no em preocupava que me'n volguessin expulsar, sinó que no em deixassin desplegar la meva. Però, de tota manera, aquella actitud de: «No volem rojos a Espanya!», que avui es manifesta en reaccions com: «Que se'n vagi a Cuba!» si algú s'atreveix a dir que és comunista (ara ja no té gràcia enviar-lo a Moscou), provoca calfreds. No de por, sinó d'incomprensió del fet que hi pugui haver gent tan curta de gambals, que es cregui en possessió de la veritat i que pensi que la veritat és immutable. Però així és encara avui dia, i a més aquestes actituds profundament feixistes es troben en els àmbits més insospitats. Només fa un parell de mesos que els dos diputats traïdors de l'Assemblea de Madrid (vos puc jurar que ja ni me'n record del seu nom) intentaven justificar la traïció dient que no acceptaven que el seu partit, el PSOE, pactàs amb Esquerra Unida per governar la Comunitat de Madrid. Deixem de banda el fet que es necessita esser molt ingenu per no saber que, si el PSOE conseguia impedir la majoria absoluta del PP a Madrid, hauria de pactar amb Esquerra Unida. Però aquí no es tracta d'un problema d'ingenuïtat, sinó de barra. A part d'això, que ja és prou greu, la qüestió és una altra, i concretament: Qui eren aquests senyors per voler decidir pel seu compte amb qui havia de pactar el seu partit? S'ha de suposar que un partit democràtic decideix aquestes qüestions en els òrgans representatius corresponents, i si algun membre del partit no està d'acord amb la decisió que pren la majoria, té dues possibilitats: acatar-la democràticament i amb totes les conseqüències, o deslligar-se del partit. El que no pot fer de cap manera és voler decidir ell, en contra de la majoria, quina és la línia que ha de seguir el partit; i molt manco utilitzar la condició de diputat, assolida gràcies al seu partit, no sols per fer fracassar allò que la majoria volia (en el cas de Madrid, la coalició amb EU), sinó fins i tot per permetre que governi el partit que teòricament era el seu antagonista. Això són actituds feixistes, i resulta preocupant veure que són presents també en el nostre entorn. Ara mateix, el portaveu d'Esquerra Socialista, un corrent d'opinió intern del PSOE que mereix tots els respectes, acaba de declarar públicament que «no queremos el nacionalismo acérrimo dentro del partido». Ja sé que això no vol dir res, perquè primer hauríem d'aclarir a quin nacionalisme es refereix, si és al nacionalisme espanyolista o a quin altre, i sobretot hauríem d'aclarir què entén aquest portaveu per acèrrim. Però la meva experiència és que la gent que diu això sol estar «muy orgulloso de ser español». I com que jo estic molt satisfet de moltes coses, però no estic orgullós de res, perquè crec que l'orgull és sempre una actitud profundament antihumana, i per tant antisocialista, m'estim més tornar a la qüestió de fons: Qui s'ha cregut que és aquest portaveu, o fins i tot tots els seus companys de corrent si tots compartissin el seu punt de vista (que me consta que no és així), per voler decidir, des de la seva posició d'ínfima minoria, què és el que hi ha d'haver o no hi ha d'haver dins el PSIB-PSOE? Perquè n'hi ha d'altres que, amb tot el dret del món, consideren que dins el PSIB-PSOE hi pot haver, més encara: hi ha d'haver, moltes sensibilitats diferents. Moltes manco una: la profundament feixista que ha posat de manifest el portaveu del corrent Esquerra Socialista. Ells que són tan aficionats a exigir dimissions, lo millor que poden fer és exigir la d'aquest portaveu tan estrafolari.