Aznar i el «secessionisme» basc

El PP ho té clar: el pla Ibarretxe és un intent de «secessió» d'Euskadi. El concepte secessió, emprat pels populars, és ple de verí, perquè evoca la Guerra de Secessió nord-americana, quan el Nord envaí els estats sudistes, que volien formar una confederació independent del govern de Washington. No obstant això, l'intent del lehendakari basc és el contrari: mantenir la unitat territorial a canvi que Madrid reconegui l'Estat basc en pla d'igualtat. Si Aznar fos honest i volgués tancar per sempre eproblema basc, botaria d'alegria davant la «negociable» oferta d'Ibarretxe. Però no: el seu entorn parla de secessió, intentant forçar el lehendakari a cometre errors que permetin a Madrid suspendre l'autonomia basca. I Aznar s'equivoca si posa com a exemple la Unió d'Abraham Lincoln, ja que la seva idea era que una federació d'estats no pot funcionar si la meitat posseeix esclaus i l'altra meitat funciona amb homes lliures. El Nord anà a la guerra per construir una gran república d'éssers humans lliures i iguals i esborrar del mapa els secessionistes esclavistes. Ara i aquí, qui nega el principi d'igualtat i té tics esclavistes és Aznar. Madrid no vol tractar els bascs com a poble de primer ordre, amb dret a potenciar la seva personalitat i a tenir projecció i prestigi propis arreu del món. Això és el que no suporta l'altivesa i la superioritat d'Aznar. Lincoln acabà amb una secessió en nom de la igualtat. Ibarretxe proposa la integritat territorial de la Pell de Brau en nom de la igualtat. Aquí els únics secessionistes i separadors són les castes que, en el seu desmesurat afany de mando y ordeno, encara mantenen la nostàlgia per l'imperi perdut (els feren fora d'Amèrica a coces) i l'odi envers tots els que no suporten els seus deliris de grandesa buida i dominant.