Llenguatges diferents

«Quien asesina en nombre de una patria, de un dios o de un modelo de organización económica y social, no es un patriota, ni un creyente, ni un idealista, es un asesino». Heus ací que Aznar acaba de donar-nos la millor definició de Franco, perquè la repressió franquista va justificar-se en nom dels tres mòbils esmentats. De Franco, i de tots els que l'acompanyaren en aquella vigorosa aventura de mort que va iniciar-se «al paso alegre de la paz». Llàstima que una definició tan ajustada no l'hagi feta, Aznar, pensant en aquella colla de colpistes, sinó en persones d'ara mateix que no han assassinat ningú. Més aviat hem de pensar que els exclou, als colpistes del trenta-sis, no endebades, i malgrat les crítiques rebudes, insisteix a mantenir la subvenció del Ministeri de Cultura a la Fundación Francisco Franco. També n'exclou Gaddafi, que s'està reciclant ràpidament i en un tres i no res el veurem convertit en un paladí de la democràcia, tot fent colla amb el mateix Aznar, Bush o Berlusconi. I encara que en un primer cop de vista la seva presència, la de Gaddafi, al costat d'aquests dignataris amb corbata ens sembli estrident, no ho serà. Mirem-nos-ho amb calma. D'aquests dos acompanyants d'Aznar en la defensa de les llibertats en majúscula, l'un presumeix d'haver estat el governador americà que ha fet complir més sentències de mort, i l'altre de tirar floretes a Mussolini. En aquesta democràcia tan sui generis, Gaddafi s'hi trobarà d'allò més còmode, perquè potser ell, que mai no ha tengut gaires miraments a l'hora de prescindir dels drets humans, no s'hauria atrevit a engabiar els presos i fer-los estar agenollats i amb els ulls tapats com fan els ianquis, amb els seus, en els camps de concentració de Guantánamo. Ara ho podrà fer amb total impunitat. És un dels avantatges d'ésser un demòcrata reconegut. Així com des de la imatge que ens donava de governant autoritari, l'aplicació de la tortura a les seves presons era políticament incorrecta, ara podrà disposar l'empresonament a perpetuïtat dels sospitosos de robar ànecs des de la més estricta legalitat internacional. Qui va rere Bush guanya credibilitat democràtica. Per a comprovar-ho, n'hi ha prou reparant Aznar, un jove que en els anys setanta contemplava amb recel la democratització d'Espanya, i que ara ja es troba capacitat per a donar-ne lliçons, de democràcia, a tot Déu. Des de Nova York estant, acaba de fer la condemna més contundent de les que s'han fet a Franco. I qui diu a Franco, diu a Onésimo Redondo i a José Antonio, i a tots els colpistes que els feren costat. Fins i tot a Fraga, el seu valedor polític. La cosa, insistesc, és que Aznar no pretenia definir allò que ha estat el franquisme i els franquistes. Més aviat va parlar amb clau d'ara mateix, i molt possiblement no perseguia altre objectiu que no fos el de posar en guàrdia els espanyols davant el separatisme. Cal entendre-les, les paraules d'Aznar, com una advertència (rere les seves paraules sempre hi ha una advertència, un avís). I l'advertència s'adreçava a noms concrets: Otegui, Arzallus, Ibarretxe, Pujol, Carod Rovira i, fins i tot, Maragall o Julio Medem, aquest per la seva Pelota Vasca. Els qui no pensen com ell, automàticament s'exclouen del joc democràtic o fan mèrits per a ésser-ne exclosos. Darrerament, ha aconseguit que la crispació i la intolerància presideixin el diàleg polític a Espanya. I s'equivoca de pam a pam, és clar. D'aquesta manera no anam enlloc. Però la improcedència del seu llenguatge es posa encara més de relleu, quan algú que també ha tengut responsabilitats de govern raona en veu alta sobre les qüestions que ell dimonitza. Jorge Semprún (La Vanguardia, d'abans-d'ahir) diu, en referència al conflicte basc, que «hay que aceptar el reto que plantea el nacionalismo vasco incluso si sus objetivos finales son la independencia, siempre y cuando se planteen de una forma absolutamente democrática y constitucional, y si éste es el único camino para acabar con la violencia terrorista». No ha descobert Amèrica, Semprún, però ens proposa parlar d'Euskadi calmadament, potser amb un cafè entre les mans. Ja és molt. Sobretot, perquè ho diu sense cridar, sense apuntar ningú amb l'índex de les amonestacions, i amb l'aire assenyat de qui sap que les persones parlant s'entenen. Acostumats a tots blancs o tots negres, ens meravella el llenguatge culte que s'adapta a les més estrictes normes de cortesia i convivència. Monsieur Semprún, chapeau.