Què hem fet aquest estiu?

Aquest estiu hem rebut la visita d'intel·lectuals de primera: Carlos Sainz, Teresa Campos, el torero Enrique Ponce i senyora, Terelu i Pocholo ens han fet l'honor de visitar-nos. Hem sofert el martiri de l'habitual propaganda sobre les bondats de la cervesa, sobre la necessitat de construir més ports esportius i d'aprendre idiomes. Hem vist caure un helicòpter, que no deixa de ser un espectacle, i ens hem demanat per què aquesta gent que fa piruetes amb avions i helicòpters sobre la platja des Trenc no va a fer-les al desert argelià, per exemple. (No, no hem desitjat que s'estavellassin, perquè nosaltres érem a baix). Ens hem demanat on estiueja la gent feliç, si n'hi ha, i hem confirmat que el nostre estiu mai no és el previst. No hem pogut confirmar, per tant, encara, que l'estiu feliç és l'estiu previst. Hem pagat, esperem, els cinc-cents policies que acompanyen, diuen, la família reial, i hem restat tancats en els embussaments que cada any es confirmen com l'únic àrbitre efectiu, a mig termini, del creixement econòmic. Potser hi hem esbrinat, atrapats en la carretera, a una temperatura propera a la que hi ha a la superfície solar, com és possible que encara hi hagi cretins que neguin el canvi climàtic. També hem observat l'atzar dels incendis forestals, la genuïna loteria mediterrània. Hem hagut de canviar la teoria sobre els polítics imputats judicialment: a partir del sis d'agost ja és correcte que ocupin càrrecs públics, fins que siguin condemnats. Hem patit l'acusació, alguns, de desitjar la tornada de fèretres des de l'Iraq -un llenguatge delirant, digué el sempre mesurat Rodríguez Ibarra-. Hem mirat d'oblidar les notícies circulars: les festes populars que dibuixen perfectament la incruenta i actual lluita de classes -les breus autoritats, els assistents inercials, els joves volanders-, les vacances dels futbolistes, dels polítics, de les vedettes televisives, l'estat -més aviat brut- de la mar, les banderes blaves, les banderes basques, les estrellades banderes americanes, les banderes dels qui no tenen bandera, les estadístiques sobre la gent que entra i surt de l'illa, sobre les temperatures de l'aire i de l'aigua, sobre els ofegats a les platges, els socorristes que han mirat de salvar-los, els litres de cervesa consumits, la velocitat mitjana del guanyador del Tour de França, els assistents als concerts estivals, els grams de terra que aixequen diàriament els arqueòlegs -molts més que Indiana Jones, a qui mai no vam veure excavant cap tomba-, i la pallissa de cada any sobre la depressió per la tornada a la feina. Els meteoròlegs van preveure tempestes cap a finals d'agost, i les autoritats de consum han evitat l'ofegament d'algun infant amb uns ninots d'espuma sintètica que, en contacte amb l'aigua, s'expandeixen fins multiplicar el seu volum sis-centes vegades: una metàfora magnífica, de tantes coses! Hem après que la reina de Jordània té un iot que es diu Lady Ann Magee i altre que es diu Faribana, tot i que ja fa temps que vam oblidar si Jordània és un territori real o un paisatge literari o cinematogràfic. La femta televisiva ha augmentat la nostra immunitat, i només lamentem que aquesta immunitat no ens immunitzi de la tristor de cada estiu, quan comença, quan hi som al bell mig, quan mor, com aquests dies de ningú. O potser és allò de sempre: que som només quatre rars que no ens acabem de creure que l'estiu sigui sinònim d'alegria, ni allò, tan sospitós, que Rubén Darío escriví del nostre cel: «aquí todo es alegre, fino, sano y sonoro».