Mil·lenaristes

El món no s'acaba, però sembla que cada vegada són més els que ho posen en dubte. La culpa d'això no és la guerra de l'Iraq ni Al Qaeda ni cap amenaça suposadament tan específica. La culpa la té el temps. A principis del 2000, els cinemes anunciaven mitja dotzena de pel·lícules d'aventura i de ciència ficció que haurien definit amb prou exactitud el mil·lenarisme, reflectint de diverses formes com havia d'acabar el món arribat el moment. Podríem suposar que la febre per revisar ordinadors abans de Cap d'Any del 1999 per evitar que deixasssin de funcionar amb la primera campanada del nou any era part de la mateixa síndrome. Però, veient les portades dels diaris arreu d'Europa aquests dies i veient de què es parla més als telediaris semblaria que el mil·lenarisme, la por de l'apocalipsis, ha anat creixent. Si ja teníem tot allò de l'encalentiment del planeta, la pujada del nivell de la mar i la síndrome respiratòria de Hong Kong, ara podem afegir, pel que es veu, un seriós risc d'incineració espontània de tot el planeta. El detall que es dóna sobre els incendis forestals, per exemple, a la televisió de la Benelux, fa pensar que l'audiència en aquells països és majoritàriament piròmana o són víctimes d'una mania que s'estén, l'impuls per saber com acabarem tots. Alguns dels rius importants d'Europa duen menys aigua que mai. Els vaixells alemanys enfonsats al Danubi a la Segona Guerra Mundial han sortit al sol, clavats al fang que deixa el riu així com minva l'aigua. Els piragüistes de Luxemburg es troben que trajectes habituals als rius, l'única aigua que tenen, estan impassables, remen dins la grava i el fang dels fons.