Amor, calor, terror

Un dia se'ns va ocórrer anar a Miami a veure uns amics que s'hi havien instal·lat temporalment. Vàrem baixar de l'avió i pensàrem que aquella calor insuportable, aquell baf espès, provenia del motor de l'aparell. Però a mesura que ens n'allunyàvem, la calor no disminuïa. A qui se li acut anar a Miami el mes d'agost?! Era talment Mallorca aquests darrers dies. L'aire irrespirable; el terra cremant; l'arena bullint; l'aigua... l'aigua de la nostra costa encara està bé en comparació amb la de Miami. Allà les palmeres són a totes les platges; l'arena és molt blanca; de tant en tant passa en Don Johnson perseguit per la policia per traficar amb doblers cap a Suïssa... tot molt de pel·lícula. Però a la que intentes fugir de la calor i fiques un peu dins l'aigua, tota la il·lusió cinematogràfica desapareix. Banyar-se al Carib el mes d'agost és com banyar-se en un plat de sopa bullabessa ben calent. Hi ha una veueta que et diu: ara és calent, però d'aquí una estona això arrencarà el bull, i surts escapat per salvar la pell. Per mor d'aquesta calor inhumana, la gent es refugia a casa seva fins que arriba la nit. Els miamites, miamencs o miamers no s'allunyen mai del seu aparell d'aire condicionat, que sol estar funcionant 24 hores seguides. Una experiència que, com deia al començament, també hem viscut aquests dies per aquí. En el moment que a aquesta illa se li varen fondre els ploms m'acús d'haver estat a dins ca meva gaudint de l'aire fresquet del meu Fujitsu. Jo vaig contribuir a la pana general del 21J. L'endemà vaig anar a comprar el diari expectant per veure com s'ho hauria muntat Gesa i algun altre per donar la culpa als d'abans, però no va ser així. Ja res no és com abans. Em record d'aquells dies en què els incendis eren culpa de na Margalida Rosselló. Dies en què si no plovia era per mor dels barbuts que ocupaven el Consolat. Com oblidar aquelles innocents tractorades liderades per «pagesos» propietaris de camps de golf, urbanitzacions de luxe, hotels, restaurants, discoteques i el Rollex. Aquell Conseller d'Agricultura valent (massa?)... Aquells temps en què si deixaven de venir turistes era per culpa del Govern autonòmic. Que autonòmic era aquell govern que rebia tants de doblers de Madrid. Doblers dels impostos que havien arribat a la capital des de les butxaques dels illencs que romanien expectants per veure'ls tornar convertits en tubs de gas, tubs elèctrics, autovies i desdoblaments per un tub... ha acabat l'espera: el miracle de la democràcia autonòmica a la fi desembarca a l'arxipèlag. Llarga vida a Lampedusa. En fi, esperem que tanta calor no sigui deguda al canvi climàtic, probabilitat que apuntava fa poc l'editorial d'aquest diari... «Vull escriure un article de calor, però és de terror». Ja em perdonaran.