Les fosses del trenta-sis

Antoni Trobat signava, a DdB de diumenge passat, un reportatge sobre les fosses del temps de la Guerra Civil, encara no identificades, que hi pot haver a Mallorca. L'informaren tres historiadors joves -Jaume Escales, Manel Santana i Mateu Ramon-, però amb una trajectòria professional prou sòlida. A parer d'ells, n'hi pot haver un mínim de vuit, de fosses. I m'ha sorprès un nombre tan elevat, perquè tant els falangistes, com els militars o les milícies ciutadanes, se'n fotien de les fosses, perquè no tenien cap necessitat de dissimular els cadàvers que anaven fent. Ho afirm, basant-me en la lògica. A Mallorca hi ha molt poca distància entre poble i poble. Vull dir que el cos de la persona assassinada, fos on fos, mai no es trobava a més d'una hora de camí del cementeri més proper. D'altra banda, els assassins sabien que el camp de batalla era a la Península, de manera que no es podien produir els avanços i els retrocessos de tropes, tan propis de la primera línia, que avui deixen un territori ens mans dels blaus i demà en mans dels rojos el temps suficient per dur a terme les venjances corresponents. Els assassins de Mallorca podien matar a cara descoberta, no endebades actuaven en un territori no sotmès als vaivens de la guerra. Però n'hi ha més, de motius. Els assassins coneixien pam a pam l'itinerari de la mort. Si actuaven a la Part Forana, deixaven els cadàvers al llindar d'un cementiri perquè el fosser sols hagués d'arrossegar el cos fins al clot. Pel que fa a Palma, els cadàvers solien aparèixer en el Camí dels Reis. En conseqüència, l'ajuntament va passar ordres a Ramon Corredor -un bon home, d'idees esquerranes, que conduïa el cotxe de la funerària-, perquè cada dia, en clarejar, fes un tomb per les rodalies. I així ho feia. Recollia els morts i els portava al cementiri. Allà on hi hauria pogut haver fosses incontrolades, a causa de l'elevat nombre d'assassinats, va ésser en el front de Manacor. Però les autoritats militars optaren per apilar els cadàvers i calar-los foc, en lloc de donar-los sepultura. A Manacor, en concret, n'hi va haver una, de fossa. Va servir per a enterrar-hi madò Gabriela Grimalt, assassinada per en Joan de Son Perot. Però ja va ésser buidada anys enrere. Podria haver-n'hi a la Serra, també. De fet, els historiadors esmentats n'assenyalen una a Andratx, una altra a Esporles i una tercera a Bunyola. Faust Fito, un carrabiner destinat a s'Arracó, va optar per suïcidar-se, a la muntanya, abans de lliurar-se a la Guardia Civil. Va clavar-se un tret al cap i el seu cos, inert, va rodolar per un precipici. Mai no el trobaren, el cadàver, de manera que difícilment en trobaran rastre ara, després d'haver estat quasi setanta anys exposat al temps i a la voracitat de les feristeles. Gabriel Calafell Planas, de Calvià, va morir cosit a trets a l'altura de na Burguesa. Potser els seus assassins l'enterraren allà mateix? Ho ignor. Els cadàvers, a muntanya, són mals de moure, és evident. Tanmateix, cas d'haver-n'hi, de fosses, no n'hi haurà moltes. A Esporles? No ho he sentit a dir que n'hi hagi, tot i que els cadàvers d'alguns esporlerins mai no foren localitzats. A Pollença, concretament, hi ha el convenciment que tres o quatre veïns del poble -en Joan Cerdà, n'Antoni Capó...- foren estimbats per la Creueta de Formentor. Cas d'ésser així, però, els cadàvers no foren enterrats. I ens quedam sense fossa a descobrir. Insistesc, no serà fàcil trobar-ne, de fosses, a causa dels factors que he enumerat. Tanmateix, Escales, Santana i Ramon tenen prou crèdit com per endegar l'aventura de localitzar-les. Cal encoratjar-los, perquè el descobriment de les fosses comunes té una lectura de present. Sens dubte suposaria un cop de puny, precís i contundent, a la hipocresia social que ha caracteritzat els darrers seixanta anys de la nostra història.