No sentiu el cant del colom? (lletres d'urgència en la mort d'Avelino Hernández)

Vaig conèixer n'Avelino fa aproximadament tres anys, potser una mica més. Va ser en ocasió del sopar que anualment organitza el Lobby de Dones de Mallorca per donar a conèixer els premis Olympia i Cromanyó. Podria reproduir fil per randa l'animada conversa que vàrem tenir, els ànims que m'encomanà en la meva tot just encetada singladura poètica. Les seves paraules eren honestes, sinceres, segurament com la seva mateixa existència. Va ser el començament d'una bona amistat. Parlàrem de fer un sopar que mai no va arribar a produir-se: al cap de poc temps vaig saber que s'enfrontava a una greu malaltia, un fet que constituí una maçada per a tots els qui el coneixíem, atès el seu caràcter jovial i alegre. Havia començat a interessar-me per la seva obra i d'aquesta manera caigueren a les meves mans No oyes el canto de la paloma? i Los hijos de Jonás, llibres que vaig devorar literalment i que al meu parer demostren el seu profund amor i coneixement de la realitat més profunda de Castella, la vella Castella, com li agradava anomenar-la a ell. Avelino vivia al marge dels ambients literaris a l'ús i tot el que sovint comporten: vanitat, baralles, enveges... Mai no es tancà, emperò, en cap torre d'ivori. Concebia la literatura com el que és, una part de la vida, que observava amb un extraordinari sentit de la bellesa i amb esperit crític alhora. De les seves declaracions públiques, més aviat escasses, em qued indubtablement amb aquesta: «La ausencia de lo femenino en una sociedad conduce inevitablemente a la tragedia». És el cant del colom, present tothora en les nostres vides, un cant que sovint ens negam a escoltar i que ara sona si cal amb més força que mai, gairebé tanta com la prosa fluida i alliberadora del bo d'Avelino. Que en pau descansi.