I com és que ni tu ni jo no ens deim Alícia?

Tots els ritmes varen alentir-se: la circulació s'alliberà de la dictadura arbitrària dels semàfors i esdevingué molt més humana, molt més bucòlica, regulada, com si fossin cants d'ocells, per la piuladissa dels siulets dels urbans. No hi hagué embussos, ni clàxons, ni res. I va venir de molt poc que no anassin devers les masmorres de Bellver a veure si trobaven aquells capells blancs, que es veien d'una hora lluny, i aquells cadafals que entronitzaven els gurús de la circulació dels anys seixanta. Com una postal: un regal inesperat per als turistes que contemplaven una imatge perduda en el temps. I la vida comercial també va alentir-se. Res d'estressos, ni cues perquè el codi de barres tornat boiet i no es deixa desxifrar pels tentacles infrarojos de les màquines registradores. Tot calma, com abans, amb atenció personalitzada i el compte fet a mà, artesanalment, a una mica de paper sobrant.

I també es varen alentir el pujar i baixar escales, guerra als ritmes despersonalitzats i asèptics dels ascensors que ens eleven a la dotzena planta d'un hotel. Cadascú al seu ritme i a la seva bolla, amb llibertat total. Sense el corsé constrenyidor de la caixa elevadora. I no va passar res als bars i restaurants, sinó que tornaren a l'antigor quan et venien un tassó de pinya refrescada amb un tros de gel, que al meu poble passejava ambulantment, com la majoria de transaccions comercials, en Tòfol de la llet, que també, com el seu nom indica, hi venia llet i iogurts. Perquè sempre va bé tornar una mica anys enrera per remembrar el passat i conservar allò que en deim memòria històrica. I l'apagada de llums va propiciar retrobar-nos uns moments amb la memòria històrica, amb els nostres trets d'identitat. Però no va regnar el caos, ni la histèria col·lectiva, ni el drama, ni l'alarmisme, perquè aquests conceptes des de dia 25 de maig estan totalment abolits a les Iyes Balears. Ni tampoc ningú no va haver de tirar cap producte de la gelera perquè s'havia interromput la cadena de fresc, ni cap gran o petit comerç no va haver de tancar les portes perquè era impossible treballar a les fosques, ni hi va haver cap taller ni cap fàbrica que hagués de plegar a les sis perquè no es podia fer res per manca de flux elèctric, ni tampoc cap ordinador ni cap caixa registradora ni cap d'aquests aparells que ens esmolen la ultramodernitat no va patir conseqüències fatals per haver perdut l'endoll continu i permanent al corrent elèctric.

No hi ha mal que per bé no véngui. I tot va ser ben profitós. La gent va sortir de rebaixes perquè tanmateix no podia mirar la tele, ni estar-se tranquil·lets a casa aixoplugats per un aire condicionat, i la gameboy tampoc no anava, ni la internet, ni l'aspiradora, i tanmateix posar els rentaplats era una tasca monacalment inútil. I més que mai es va reivindicar el sentit del tacte, car als provadors, a les fosques hom havia d'apamar-se la cisa d'un vestit amb una manyuclada, no amb una mirada de complicitat al mirall. I els turistes, els de tot inclòs els primers, que habiten a la planta novena dels hotels agraïren aquest relapse de tenebres perquè els permeté pujar i davallar escales, sinònim d'escurçar els nivells de colesterol, ells que només bevien sangria, menjaven escalops amb ketxup i anaven a la platja, passejada de 200 metres com a molt, a estirar-se tot lo sant dia a l'arena. I en venir la nit, molta gent va mirar el cel i va veure, malgrat la calitja enganxosa, que al firmament hi havia estrelles i, fins i tot, com quan jo era petit, van posar-se a contar-ne en família: sis, set, onze, quinze... jo ja n'he vistes vint... I també, a la llum trèmula d'una espelma cossos que feia dies que no s'havien acoblat trobaren el moment oportú per donar-se una mica de plaer i qui sap si augmentar la taxa de natalitat dels indígenes, que per cert és molt baixa segons resen les estadístiques, sobretot si es compara amb les parelles que vénen de fora. I ningú no es recordava que feia anys que el Pacte de Progrés demanava una solució a Madrid i Madrid ens feia el sord i ara, de sobte, ha cobrat tots els sentits i ens dóna «el oro i el moro» per dir-ho en una modalitat lingüística que no discrimini els coneixements del Sr. Rodríguez. Perquè fet i fet, bastava llegir els diaris de l'endemà per adonar-se que vivim en el país de les meravelles i l'única cosa que no entenc és per què, amic lector, ni tu ni jo no ens deim encara Alícia.