No haureu vist na Lucy, per aquí...

No saps qui és na Lucy, ni l'has vista mai. Tampoc és del tot cert, això; sí que l'has vista, dues vegades, però les dues vegades era una dona diferent. Això et fa sospitar que aquesta Lucy és una impostora. O un impostor. La primera vegada que la vas trobar en la teva bústia electrònica et vares acalorar una mica: eres en l'oficina i aprofitaves per fer una visita al teu web mail. Llavonses allà se't va presentar tota ella, una imatge que la mostrava de cintura cap a dalt, amb una única peça de roba -més aviat «roba» entre cometes: un capell de cow-girl com la Uma Thurman del dit gros immens de la pel·lícula de Gus van Sand. Lucy et convidava a visitar-la, però no et vas fixar gens d'on volia que quedàssiu perquè un acte reflex afortunat et va dur a esborrar el missatge abans que la dona de la neteja et veiés mirant porqueries en hores de feina. Vas tenir tres dies d'humitats nocturnes tot esperant un altre missatge d'aquella desconeguda. A la quarta jornada vas entrar en un cafè-internet per escrutar la bústia virtual. I, efectivament, era allà. «És constant», vares pensar en veure l'encapçalament del missatge -en l'assumpte desxifrares cosa així com «t'esper tota»-, però en obrir la carta multimèdia la dona que et va saludar no era la mateixa Lucy que feia tres dies que t'obsessionava; aquesta era més prima, més jove, més... Tot i això, sense por de mirades indiscretes, fas clic en el llombrigo de Lucy, abaixes el volum dels altaveus del teu terminal -en sentir que n'ha sortit un gemec sord l'amo del local t'ha mirat de cua d'ull-, i en lloc de trobar una carta d'amor o una cita, te surt un formulari que et demana una visa. Proves uns números a l'atzar, però la cosa no funciona. Està clar: na Lucy fuma i tracta de tu els internautes incauts. Meuca digital. Renegues. Per aprofitar l'hora d'internet t'entretens llegint les planes d'un lloc literari i navegant per sites solidaris. Però te sents molt decebut. Na Lucy no existeix...