Ciutadania

Si teniu temps i ganes entrau a qualsevol fòrum de debat d'aquests que envaeixen Internet. Jo tenc afició a les enquestes dels diaris virtuals i quasi mai em deceben. Siguin sobre la crisi a l'Assemblea de Madrid, l'arribada de futbolistes estrella o la retirada de l'ecotaxa, els opinadors es repeteixen i revenen més que la xulla del verro. A jutjar pel que s'hi pot llegir, l'agressivitat no és patrimoni de cap opció ideològica, però augmenta el seu nivell en aquells participants manifestament antiesquerrans que vessen la bilis amb insults i desqualificacions personals contra els polítics i votants d'esquerrana tendència. No és que els situats en l'altra òrbita siguin uns cavallers de pulcre llenguatge i proverbial respecte a l'adversari, però són excepcions els que utilitzen qualificatius com xusma, «panda de paletos», pocavergonyes o ressentits socials, habituals entre els furibunds enemics de l'esquerra. Perdonau la poca fiabilitat d'aquestes apreciacions, alienes al rigor de la demoscòpia, però podeu fer-ne comprovació quan volgueu. Podria fer demagògia catastrofista i veure'n, en aquests cadells de l'odi, els potencials «camises pardes» del futur. No ho sé, però no m'agrada la virulència que s'instal·la en aquest país i es palpa pel carrer, en el trànsit de les ciutats o en els hemicicles parlamentaris on l'insult cap a l'adversari comença a ser quotidià i acceptable (a Congrés, dir «maricón» al cap d'un partit polític representant d'una part de la voluntat popular, la seva presidenta ho soluciona esborrant l'insult de les actes: no ha existit, ergo no hi ha problema). Potser aquesta neurosi col·lectiva respon a un sistema individualista que accelera el personal fins a fer-lo esclatar en l'insult, la ziga-zaga en la carretera, el crit en ereality show, la música a un volum que molesta o qualsevol de les manifestacions que sovint ens recorden que només val arribar el primer, sigui com sigui la carrera i les eines utilitzades. Potser. També podria no ser aliè a la implantació depensament únic. El que m'estranya especialment és que l'esquerra, regenerada o no, dediqui congressos i festivals a definir-se i oblidi definir els individus que la componen. Tal vegada aquesta és la idea que ens ha de rearmar: continuar amb els principis clàssics de foment de la igualtat d'oportunitats, afegir-hi la sostenibilitat social i mediambienta i recuperar els valors de la ciutadania. Potser hauríem de començar per fer incompatible l'esquerra amb un ser individualista competidor sense escrúpols, amb la mentida (innecessària si no s'entra en la competició total), amb l'insult o, simplement, amb el renou. En poques paraules, o recuperam una altra forma de ser (bon lema que, en boca del PSOE, sonava només a això, a lema electoral) o en la forma de ser agressiva i individualista només hi trobarem els desencisats i rancuniosos amb la dreta, però mai qualcú capaç de representar l'alternativa.