L'estigmatització del PP

D'ençà de fa molts d'anys, però amb especial intensitat en els últims quatre hem assistit a un cada vegada manco dissimulat intent de si no criminalitzar sí almanco estigmatitzar el PP, en el qual ha participat tota l'esquerra (PSOE, PSM i EU-Verds), mentre que UM se feia el suec. Els estigmes amb els quals s'ha volgut erosionar el PP són nítids: un, ser un partit amb una cúpula tramposa que canvia el què (Sóller per Mapau i Bitel) però no el com, el fer trampes; dos, ser igual d'antinacionalista i antiautonomista com el PP nacional; tres, ser antibalear perquè el ministre Jaume Matas no només no afavoria Balears sinó que impulsava una estratègia ofegadora; quatre, ser antiidentitari per, primer, no participar del consens lingüístic i, després, acabar per aixecar la bandera contra aquest consens, via el famós bilingüisme. Així, teníem: un PP que «era» (i no només «feia») allò incompatible amb l'«ésser» essencial propi (català, cultura, etc.) la projecció política lògica del qual (nacionalisme, autoctonisme, catalanisme) era combatuda pels conservadors que, a més, «feien» trampes per les quals el Govern constituït li'n reclamava judicialment responsabilitats. Tenim, doncs, el «monstre», tant pel que «era» com pel que «feia». Els impulsors de l'estratègia d'estigmatització pressuposaven, clar, que l'«ésser» del PP era incompatible per definició amb el vertader «ésser» social balear i, a més, al «desemmascarar» les actituds tramposes, el resultat havia de ser, òbviament, el contundent càstig de l'electorat. Sobre la segona presumpció ja fa molts anys que Gabriel Cañellas donà una lliçó a un diputat del PSM, quan aquest li deia, privadament, que tanta ombra d'irregularitats (subvencions, obres, etc. la primera legislatura) li passaria factura i el sorneger president li contestà que si s'ho esperava així era que no coneixia gens la societat illenca. Bé, és qüestió d'opinions, però potser els que han governat aquests quatre anys han pecat massa de no demanar consells i opinió als seus antecessors, sobre el particular, i ara (Bitel i Mapau acabant-se) se n'adonen. En qualsevol cas, el que és segur és que la implicació tan a fons del Govern com a part acusadora contra el PP i Matas ha estat una greu equivocació. Difícil veure el Govern de «tots», quan s'assumeix el paper d'acusador contra els dirigentes d'un partit que té, en els últims deu anys, el suport d'entre el 45% i el 55% dels electors (segons siguin eleccions autonòmiques o nacionals). A més, amb els casos dePrestige i la guerra, el Govern, amb el president al front, també s'hi ocupà a fons d'intentar estigmatitzar el PP, amb la tristament famosa «chapafoto» o la pràctica totalitat de l'executiu participant en manifestacions contra el PP per la guerra. És evident, vist així, que ningú podia esperar que aquesta meitat de l'electorat ves en cap partit de l'ex-Pacte de Progrés una possibilitat diferent a l'agressió (que ho fos o no, és irrellevant). No vol dir això que no s'hagués de denunciar tot allò que se ves com irregularitats o oposar-se frontalment a les polítiques del PP, però no va ser bona idea implicar-hi tan a fons el Govern, com passà, perquè se convertí en part i, per tant, s'autocondemnà a ser percebut pel votant del PP com un agressor, donant solidesa a aquest vot fent-lo impermeable. Sobre la primera qüestió, l'«ésser», poc se pot dir que no digués dilluns aquest mateix diari al constatar, del Cens de Població Balear 2001, que el català és quelcom socialment cada cop més residual, atès l'increment demogràfic i també la voluntat expressament reiterada a cada elecció per part de la immensa majoria dels electors que no fan de la identitat històrica la raó del seu vot i que, si de cas, ho farien en contra. Tot plegat, contrastat amb el resultat electoral, no deixa encletxes: l'estigmatització ha estat un fracàs. És allò tantes vegades repetit, per pocs, en el sentit que qualsevol vertader acord social, sobre el que sigui (llengua, economia...), no pot deixar al marge la força que representa la pràctica meitat dels electors. Pretendre aixecar murs de contenció que enrevoltin el PP per aïllar-lo socialment ha acabat per aïllar els altres. I sense àmbits de permeabilitat entre el PP i part de l'esquerra qui té sempre les de guanyar és el més fort, que ben clar està qui és.