De l'elegància i l'ètica en política

Una de les ensenyances que es desprenen de les passades eleccions municipals i autonòmiques és que encara som molt lluny de tenir uns polítics que tenguin clara la importància de les formes en democràcia i uns ciutadans membres de partits polítics que estiguin disposats i en condicions d'exigir que aquestes formes es respectin. Són massa, i sembla que cada vegada més, els que no entenen el sentit profund de la democràcia, que només pot esser autèntica a partir de la participació, l'assumpció de responsabilitats i la disposició a assumir les conseqüències del seu incompliment. Totes les formes d'alienació dels ciutadans en la presa de decisions és rebutjable, però això és especialment aplicable en el cas de l'alienació dels militants en el funcionament d'un partit, sigui a través d'un hiperlideratge sempre perillós per al líder i per als liderats, sigui per la manipulació o per la simple eliminació de la voluntat dels militants en la presa de decisions. Per això em mereix tots els respectes la manera, rotunda, inequívoca i diàfana, amb què la senyora Margarita Nájera ha assumit la seva responsabilitat per la derrota soferta a les eleccions municipals a Calvià. Potser fins i tot n'ha fet un gra massa, però en tot cas ha donat una lliçó de savoir faire democràtic que ben bé podria aprendre algun altre responsable del seu mateix partit. L'altra cara de la moneda en el mateix Calvià ha estat la reacció del nou batle davant la notícia de la dimissió de la senyora Nájera. El seu comentari dient que «ja fa estona que se n'hauria d'haver anat» és sens dubte una de les mostres més grolleres de falta d'elegància que pot oferir un polític teòricament democràtic davant la renúncia del seu oponent. Fa ben bé la impressió que ens trobam davant el cas d'un personajillo, com diuen els castellans, que a la fi ha aconseguit, i certament no per mèrits propis, donar satisfacció a les seves ambicions personals, objectiu que sol esser gairebé únic d'aquests espècimens. Però bé, d'aquesta casta n'hi ha també en els altres partits. Per una estranya associació d'idees, això em fa pensar en l'elecció de la Mesa del Parlament, on per cert i per primera vegada hi haurà quatre membres de les illes menors (tres menorquins, un d'ells d'adopció, i un eivissenc) i un sol mallorquí. D'entrada me sembla molt bé l'elecció del senyor Pere Rotger com a president del Parlament, però crec que tots estarem d'acord que la forma de selecció del candidat al càrrec, a través d'una telefonada del senyor Matas a les set i mitja del matí del mateix dia que s'havia de fer l'elecció, no és ni recomanable ni gens elegant. Esper que l'amic Pere Rotger, un cop recuperat de la sorpresa, reconsiderarà la seva decisió inicial de mantenir la batlia d'Inca, no perquè la Presidència del Parlament, pel seu volum de feina, exigeixi dedicació exclusiva, sinó perquè la dignitat de la institució més genuïnament representativa del poble de les illes fa que el càrrec de president sigui èticament incompatible amb qualsevol altre. Però bé, potser jo som un somniatruites i tot això de les formes, l'ètica i l'elegància no siguin més que minúcies sense cap transcendència. Almanco així ho indica la indiferència, o potser desídia, o potser impotència, amb què les contemplen els que s'haurien de revoltar en contra del menyspreu que en fan alguns polítics. Però mentre hi ha vida hi ha esperança.