L'okupació

Quan començam a enyorar el passat és que ens feim vells. Però, quan el que enyoram són personatges del passat, és que ens sentim orfes. Jo, ara mateix, enyor la figura del cardenaTarancón. Després de veure el descarat canvi de favors Església-PP, amb un Papa incorporat a l'equip de la campanya electoral del senyor Aznar al preu d'incloure l'assignatura de religió en els currículums avaluables de l'escolaritat general i obligatòria, pens que no hem avançat, sinó tot el contrari. I que l'Església torna a fer part d'aquest projecte ranci d'una «Espanya reserva espiritual d'Occident» que tant afavoreix el cabdillisme del senyor del mostatxo. Bé, reserva espiritual i de virilitat; que ja ens ha fet saber que pot acanar-la allà onsevulla i amb qui vulgui (déu meuet!). Amb personatges de l'alçada del cardenal (ell i els que eren com ell quasi aconseguiren redimir les complicitats de la jerarquia eclesiàstica amb efranquisme) no s'hagués visualitzat aquest brutal intercanvi de favors i sincronització d'interessos. Llavonces, després de veure com les lleis fonamentals d'un país -la d'ensenyament ho és- s'utilitza per involucionar les conquestes de laïcitat de l'Estat i per fer institucional allò que en teoria pertany a l'àmbit més privat de les persones, cercar referents en el passat és un exercici necessari per no caure en el parany d'una pretesa modernitat que molts s'empassolen. Ni és modern, ni sempre ha estat així, ni ho trobaven normal aquells que servien a Déu sense voler sotmetre'l als interessos decèsar.

Però no tenen límits en la seva conquesta de l'Estat. L'executiu, aconseguit per manament popular, no els basta i treballen a diari per anul·lar elegislatiu i absorbir ejudicia. I, en aquesta espúria tasca, no dubten d'utilitzar tot allò que els serveixi, des dels instruments propis de l'Estat, com les forces d'ordre públic, fins a la jerarquia religiosa d'antigues i vergonyoses complicitats, passant per l'okupació dels mitjans públics de comunicació o el finançament a partir d'empreses altre temps al servei de la comunitat. Res els atura i, quan s'intenta, afuen jutges i fiscals que tenen Déu com a còmplice. Convé veure el magnífic documental d'Antoni Maria Thomàs, Nosaltres, els vençuts, malgrat els efectes especials. Massa gent patí aquesta vergonyosa complicitat entre exèrcit, església, judicatura i govern com per tornar-la a veure repetida i, aquesta vegada, per votació popular. Tenim la història per saber que les urnes no ho legitimen tot i que hi ha unes normes immutables: la separació dels poders i la separació de l'Església i de l'Estat. Tota la resta és moltes coses -teocràcia, absolutisme, dictadura...- menys democràcia.