La derrota del PSOE

El PSOE ha perdut les eleccions. I el seu màxim cartell electoral, Francesc Antich, és el principal derrotat. No hi cap lectura alternativa possible. Com més aviat se n'adonin, més prest podran començar la llarga travessia del desert que els espera, als socialistes. Mentre se neguin a acceptar la realitat, només perdran el temps. Qui se creu que el Consell pugui ser un consol, si és que s'aconsegueix finalment, amb un Govern del PP amb majoria absoluta? El 1995 el Consell era un trampolí possible per a uns partits amb il·lusió. Ara només seria l'últim refugi dels desesperats. La teoria que la derrota és responsabilitat només d'Eivissa i Formentera és un pur deliri. A les principals localitats mallorquines el PP avança posicions, en alguns llocs de forma espectacular. A Menorca pels pèls s'ha salvat el Consell. A Palma obté majoria absoluta el PP, després de 12 anys. Tot això no és res? De què serviria al PSOE donar el Consell mallorquí a Munar? Per fer què? Res excepte intentar desesperadament retenir uns pocs càrrecs. Fa més de dos anys que l'estratègia socialista tenia tres potes. Una, Palma. Dues, la imatge presidencial. Tres, l'obertura del partit. La tercera, en part, pot haver funcionat. En part, només. La segona en mínima part també però amb efectes afegits molt més negatius que els positius que, al capdavall, han fet impossible, per múltiples raons, el creixement natural que hauria d'haver tengut el PSOE, molt per sobre de l'aconseguit. La primera pota, Palma, ha estat un fracàs rotund. El resum és que Antich no s'ha equivocat en res, és que ha fracassat. No és el mateix. Antich sabia, perquè moltes vegades no pocs dirigents o militants del PSOE li ho havien advertit, que el perill que assumia amb el missatge d'intensitat creixent pseudonacionalista, amb la contínua política de cortines de fum i poc, molt poc, tangible, i la seva preuada tàctica de l'estruç per no haver d'imposar mai una solució imperativa (com a president i com a secretari general) davant de qualsevol problema greu i delicat (per exemple a Palma, on ningú no volia el candidat; o a Eivissa-Formentera, on deixà podrir la situació fent impossible un reacord) era un risc enorme de conseqüències potencials letals. Però mai a ningú no va fer cas. És més, sempre que qualcú li ho discutia acabava «desterrat». El cercle d'influència directa mai no discutia res. El problema, doncs, no és que hi hagi hagut equivocacions. És que no s'han equivocat. Ho explicava el mateix Antich dos dies abans de les eleccions en una entrevista. Deia que si hagués estat més imperatiu, no hauria durat. Clar, durar. Això era tot. Durar. Com fos. Durar per tornar a tenir la presidència, i després? Doncs, seguir durant. Per això se va rendir a UM i també, per exemple, va canviar tantes vegades d'opinió sobre l'ecotaxa, que ja ningú sabia què volia. Ni ell mateix. Ho confessà, després d'haver-se posat en pràctica, en el Parlament davant dos periodistes: que havia acabat per no saber què fer. Clar, perquè tot era tàctica. Tot era secundari. L'únic que importava era durar. Estava convençut pels seus directes assessors que aguantar com fos era guanyar. Però aguantar és aguantar i a vegades, com ha passat, és perdre per haver intentat, a costa de molt, aguantar. L'increment de vot és cert que és considerable, a Mallorca. Més de 23.000. Però de poder real se n'ha perdut. Comptar vots que de res no serveixen és un exercici onanístic que pot estar bé per a una estona, però no és massa diferent a allò que pensa aquell que s'ho munta tot sol bevent una aigua amb gas: «dones (o homes, si volen) i xampany, això és vida!». Doncs si això és vida, que s'ho facin mirar. Perquè qui s'ho passa bé realment és el PP: 25.000 vots més que quatre anys endarrere a Mallorca que, aquests sí, han servit per tenir poder real. En política quan es fica la pota se'n paguen les conseqüències tot un cicle complet, pel cas tota una legislatura. Per això el PSOE no pot aspirar a res per al 2007 perquè no té candidat, ni recanvi immediat a la secretaria general. Però per mirar cap al futur, més enllà de a quatre anys vista, no pot fer-ho amb els que han vist com les seves tesis han triomfat i han significat la derrota més dura per al partit. Com més aviat se n'adonin, més prest estaran en condicions d'acabar de travessar el desert pel qual tot just han començat a caminar.