La pissarra

Des que, de bon matí, he llegit el correu que m'envià na Cathy Sweeney, he tingut la temptació d'omplir aquesta columna amb la seva reflexió repetida fins que el paper digui basta. Després, ja hauria vist com repartíem els comentaris: estic del tot segur que els bons anirien pefons, del qual no en tenc cap responsabilitat, i els dolents per la forma que, a més de delatar la sequera de neurones -socarrades d'emprenyadura-, demostraria la terrible vessa que m'afecta. En realitat no som jo el que hauria de repetir la frase com un mantra tibetà, són la majoria dels dirigents d'esquerres que ho haurien d'escriure en una pissarra fins omplir-la. Si fos enmig de la plaça de Cort, millor. Per ventura, en acabar, si s'enfrontassin a un micròfon per analitzar la traïdoria que ens han fet, tendrien una pàtina d'autocrítica. Però no som optimista, ni hi ha pissarres prou grosses perquè, una vegada plenes, qualcuns albirin que l'enemic és dins i es diu petulància. Per si un cas, jo, amb permís de l'autora, us en faig repartiment perquè venteu la reflexió com un atxem encomanadís: a veure si els contaminam la vergonya atípica. Allà va: «Els votants d'esquerra encara no hem après el que les dones sabem de sempre: que hem de perdre la virginitat per avançar en el procés de maduració i fer-nos adults.» Quantes vegades creis que faria falta repetir-ho?No és conhort el que cerc en la reflexió, ni el trob quan veig que no som els únics perdedors d'aquests comicis. Perquè som molts i molt variats els vençuts. I si a l'esquerra li costarà recuperar-se, a la manera de fer política des d'aquí i acanyellisme, que d'una o altra forma s'havia mantingut viu en la societat, se'ls ha acabat per sempre. Ha guanyat la política de Madrid, a l'estil de Madrid, amb els arguments de Madrid i els seus adeptes més importants. Ha perdut el canyellisme (no confondre amb el senyor Cañellas, que ara tindrà elobby més fort que mai) i la senyora Cirer ja no és l'esperança dels que volien un partit «com un temps». L'apèndix del senyor Rodríguez s'ha incrustada en la pinya feta des de Madrid al voltant del senyor Matas: no hi ha lloc per a peculiaritats i esperar per aprofitar una encletxa és molt esperar.Però hi ha més tocats en aquest resultats. L'estratègia uemita, sense estar acabada, ha rebut un trastorn important. Era fàcil diferenciar-se de l'esquerra encara que es governàs amb els seus vots i silencis. De la dreta, ho tindrà molt més pelut: lluiten pels mateixos electors i discursos. El somni d'una dreta pròpia a l'estil de Convergència i Unió o del més modest de Coalició Canària passava per un PP en descomposició. Ara, haurà de triar entre confondre's amb ells o fondre's sense el suport de «la repartidora» amb la qual engreixava la formació...