La figuera de l'estació

Es conegueren a l'estació del tren. Ni l'un ni l'altra l'esperaven. Passejaven per l'andana, amunt i avall, i quan veien aturar-se'n un, de tren, miraven els passatgers que guaitaven a les finestres dels vagons, amb la mateixa curiositat àvida que aquests demostraven envers d'ells. Tot just encetaven l'adolescència quan s'adreçaren la paraula. Ell li va contar que altre temps (feia dos dies), amb els seus companys l'apedregaven, el tren, a l'empara de les blateres altes. I ella li confessà, entre rialles, que l'esperava amb les seves amigues tot just a la meitat de la carena pròxima, i quan el tren començava a fer la remuntada a pas de cabra travada, li donaven l'esquena, s'alçaven les faldes i es baixaven els calçons i, ajupint-se, oferien als badocs la imatge més completa del seu cul. Des d'aquell dia que rigueren tant i tant de les coses de la infantesa, es cercaren pel camí de l'estació. Entre les darreres cases del poble i les vies hi havia uns cinc-cents metres de camp obert amb un punt d'aturada: una figuera enorme, arran de vorera, prop de la qual acampaven, en arribar la fosca, les colles de gitanos, de saltimbanquis i de comediants que anaven qui sap a on. Ells dos sempre s'hi aturaven i jugaven a perseguir-se entorn de la soca. A mesura que cresqueren canviaren de comportament. Ella el mirava, a ell, amb ulls de pantera, i ell l'observava, a ella, amb una melangia infinita. Ell era fill únic d'uns pagesos amb força cabals. I ella, la major de set germans, tots propietat d'un cabrer xiroi i de donya Rosa, una dona que llegia les cartes per quatre cèntims i vestia faldes florejades de cap a cap d'any. Eren pobres, a ca ella, encara que no passaven fam. El metge, quan venia de la seva possessió, acostumava aturar el cabriol davant ca donya Rosa, i els set germans s'afanyaven a buidar la càrrega en un batre d'ulls. I la tia Aurora, en visitar-los, un cop al mes, solia portar-los la senalla plena de roba de colors estridents, botelles que encara conservaven un culís de perfum, i alguns diners. Ella li contava tot això, a ell, així com altres històries de l'àmbit estrictament familiar. De manera que ell va saber per ella, que la tia Aurora venia dient-li, des de feia temps, exactament des del dia que li va acaronar els pits incipients que sobresortien com atzeroles sobre la camisa, que l'oncle don Ramiro la volia a ca seva tan aviat com florís. Ell, a més a més, també sabia tot allò que contaven els veïns. És a dir, que el metge muntava donya Rosa a canvi de coses per al rebost, i que l'oncle don Ramiro i la tia Aurora regentaven la casa de putes amb més anomenada de la ciutat. L'oncle don Ramiro era l'oncle no se sabia exactament de qui, però d'aquesta manera força respectuosa l'anomenava tothom, fins i tot la tia Aurora i la resta de la família. A parer dels més experts a aclarir històries extravagants, es tractava d'un sots-oficial de l'exèrcit, que havia combatut a l'Àfrica a les ordres de Primo de Rivera i que en arribar a Mallorca, de la mà de la tia Aurora, ballarina a un cafetó del port de Melilla, va optar per fer-se un buit entre les classes més acabalades. Per tal d'aconseguir-ho, l'oncle don Ramiro ho tenia clar: havia de fer-se imprescindible entre els noblets i els propietaris, posant una casa de putes de certa altura. I cal pensar que així ho va fer per a satisfacció de tothom. Ell mai no li va revelar, a ella, tot allò que sabia. Tanmateix, aquests rumors, a ell, li refredaven els seus sentiments, d'allò més nets i sincers. «Encara no ha arribat l'hora. Més endavant ja veurem com li dic que l'estim», reflexionava, convençut que més prest o més tard la convertiria en la mare dels seus fills. Si més no, ho pensava quan l'optimisme li pujava al cap. Després, recuperava el sentit de la realitat. A ca seva el farien fora cas de sospitar les seves intencions de matrimoni. Calia, per tant, anar amb compte. Mentrestant, ell i ella anaven i venien de l'estació i s'aturaven sota la figuera. Si era temps de figues, en menjaven una. Si no n'hi havia, de figues, es miraven als ulls. Ell, de moment, en tenia prou amb això. «Ja veurem més endavant», es deia. Més endavant, va passar que les pretensions de la tia Aurora es feren més i més insistents. «El teu oncle don Ramiro té grans projectes per a tu», li comunicava a l'adolescent, mentre li feia emprovar unes faldes i bruses ben cenyides. Ella li'n feia cinc cèntims, a ell, de tot el que parlaven. Li deia: «l'oncle don Ramiro insisteix a dir-me que a la ciutat tenc un futur», i ell s'envermellia. «I ara no veu aquesta criatura...?», es demanava, confús. De cop decidia que s'havia acabat el bròquil. Anunciaria als seus pares la seva voluntat de casar-se amb ella, i enviaria a porgar fum tot aquell estol de proxenetes que l'envoltaven. Tanmateix, en arribar a casa, ja veia les coses d'una altra manera. No tenia cor per fer-los saber, als pares, que l'hereu de mig terme havia decidit casar-se amb la filla de donya Rosa, neboda de donya Aurora i fillola de l'oncle don Ramiro. Deixaria passar una mica de temps, i ja veuríem, decidí. Un horabaixa de tardor, ella va trigar més del compte a acudir a la cita. Finalment la va veure venir d'enfora, enfundada en un abric de color beix i sostenint, amb la mà dreta, una maleta de cartró. Li va caure l'ànima al peus, a ell. «Em mires amb cara de desconsol, perquè duc l'abric del metge?», li va demanar, riolera. «Sols és per no tenir fred en el trajecte», va dir-li mentre se'l desbotonava i deixava veure una falda negra amb flors grogues que feien joc amb el color de la brusa. «Me n'he d'anar -va comentar-li-, l'oncle don Ramiro m'ha garantit que em farà una dona». Ell li va pujar la maleta al vagó i, més blanc que el referit, la va veure partir sense fer res per retenir-la. No hi havia res a dir, va pensar, perquè en realitat mai no s'havien dit res. Tanmateix, de retorn a casa, els paratges havien perdut l'ànima. Va fer tres dies el mateix passeig, del poble a l'estació. S'aturava sota la figuera i mirava lluny. De sobte, feia d'escoltar, però els renous eren renous que no li portaven la rialla d'ella. Al quart dia va penjar-se d'una branca, la més alta. Únicament el ploraren els pares. No tenien un hereu a qui deixar les terres.