Tot plegat

Pitjor que la maledicció gitana -Pleitos tengas y los ganes- seria qualsevol altra que implicàs haver de tenir tracte professional amb qualsevol d'aquests arts i oficis: picapedrer, llanterner, fuster, ferrer, pintor, electricista, guixaire... Supòs que n'hi ha alguns altres més que ara no tenc presents. I qualsevol comentari que s'hagi de fer sobre aquestes persones, gremis o feines, naturalment ha d'anar precedit d'una ben sincera petició de disculpes i dispenses a aquells professionals -les molt honorables excepcions- que fan bé la seva feina, la cobren discretament i són formals en l'inici i el termini de les obres. No són molts, és vera, però n'hi ha, i seria molt injust posar-los tots en el mateix sac. Dit això, hom té ganes d'esplaiar-se, de cercar amb lupa en els diccionaris els verbs i els adjectius més justs per definir i qualificar la majoria dels professionals al·ludits i les seves obres. El panorama és desolador. Un bon dibuixant de vinyetes podria representar el comú de la població agenollat, implorant l'atenció d'un fuster que et véngui a canviar una persiana, d'un ferrer que es digni a prendre mides per a un arrambador, un llanterner que... Tots ells tenen tanta feina, que en general no poden atendre petites reparacions o obres de no gaire embalum. I, com que hi ha tanta manca de personal, no és estrany que s'autotituli pintor qui et deixarà la paret plena de rebaves o guixaire qui és incapaç d'entendre que la majoria de superfícies les desitjam llises. T'has d'ajustar a la programació del professional sol·licitat -mai ell a la teva-, però, quan ja has fet veritables contorsionismes per encaixar la teva agenda en la seva, a ell infal·liblement li surt una urgència que obliga a castigar encara més el teu calendari. La factura és, més que puntual, precoç, quant a la cronologia; el contengut et glaça la sang i estormia la llibreta. Eh, i gràcies, no et descuides de donar les gràcies i de besar deu pics en terra, no sia cosa que la pròxima vegada t'arregli el grifó n'Hiro Hito. Què hem d'anar a dir... Però sí que val la pena, per més obvi que sia, remarcar que aquesta degradació humiliant d'alguns serveis, antany exemplars, és una de les formes més espectaculars en què es manifesta el nostre altíssim nivell de vida. Hem crescut tan de pressa que la roba ens estreny de pertot i les sabates ens fan bòfegues als peus. Allò que es diu qualitat de vida se'n ressent i de quina manera. És clar, direu, que aquests professionals, en el seu conjunt, no desentonen dels cambrers, dels polítics o dels que ens dedicam a escriure articles a diaris. I tendreu més raó que un sant. Vaja, si en tendreu.