Lluís Maicas06/05/03 0:00
TW
0

Divendres, 25.- Només per apaivagar la meva aprensió, que a les primaveres sobrevé com un bordall d'ullastre després d'un incendi, el metge me fa fer anàlisis de tota classe de fluids, líquids o excrecions, per diagnosticar, un cop els símptomes de la passa han cedit, una salut adequada a la meva edat, constitució i historial de malalt imaginari. Per tal que els laboratoris puguin efectuar l'autòpsia de l'orina, ambulatoris, consultes i apotecaries proporcionen als pacients petits pots de plàstic per evacuar-hi una porció de la primera micció, matinal i dejuna, prenent la mostra, si és possible, quan raig i veixiga van per la meitat del desguàs. Aquests recipients, de tapa vermella de rosca, són de naturalesa discreta i hom pot transportar el contingut de la bufeta sense que ningú no s'adoni de la tonalitat de la destil·lació. Però això no sempre fou així. D'adolescent vaig poder establir, mitjançant observació directa, una doble classificació entre aquells que esperaven torn a la sales d'espera. Uns es caracteritzaven per abocar el pixat en una botella de vidre de litre, o de tres quarts, semblant a la que feien servir per anar a comprar vi al celler o oli a la botiga. Cal esmentar, i aclarir, que aleshores les botelles de vidre escassejaven i que, a causa de la venda a la menuda, totes es reciclaven per a diversos usos. El cas és que hi havia, entre la gent, la convicció generalitzada que per fer les anàlisis era necessària una quantitat suficient, més aviat generosa, d'orins, així que tothom s'esforçava a omplir la botella, que òbviament excedia la capacitat de la bufeta, la tapava amb un tap de suro i, finalment, l'embolicava amb paper de diari, com si fos un present per a l'analista. Quant als altres, els quals caldria titllar de fatxendes per la seva estufera, car bravejaven de posseir un alambí industrial i la capacitat de mul o euga, eren un fenomen de la naturalesa. No usaven, no, la botella de palo, ni la de vi, per encabir-hi la pixada, ans feien servir barrals d'un quartà, d'aquells folrats de canyes o verducs i que, per tant, escondien el nivell de la marea interior. Els veies arribar agafant l'envàs per l'ansa, o, si eren matrimoni, ansa per ansa, com si duguessin la beguda camí d'un pancaritat, un barral de mesclat per fer la costa suau i la volta dolça, el dipositaven enmig dels peus i s'asseien desafiadors, tot esperant que la veu de la infermera els cridàs pel nom i fer-li lliurament de la collita. En ambdós casos, la dificultat, comuna a tots dos sexes, era afinar la punteria, dirigir amb precisió el roi, sovint rebel, i embocar bé el bec del coll.

Dissabte, 26.- No ens avergonyeix, als no creients, fer al Déu que no existeix peticions impossibles de concedir. No se'ns pot acusar de contradictoris, car ho fem per si de cas allò que de comú hom anomena Déu fos una força, soberga i generosa, de la naturalesa i tingués la capacitat d'escoltar i de donar, àdhuc a aquells que l'han negat. Els meus precs són, ho sé, poc originals, potser primaris, segurament egoistes. I el primer és que, si pot i hi pensa, me concedeixi, com més tard millor, una mort seca, fulminant, silenciosa. Que una nit me'n vagi a dormir i me desperti en la dimensió que pertoca als morts, un indret imprecís situat entre la vida i els somnis dels vius. Que m'alliberi de la vexació de patir i eviti generar sofriment, per la meva causa, a aquells que estim. El segon sé que no és a les seves mans, car els polítics l'han suplantat, en aquest i altres afers altre temps reservats a la providència, i, això no obstant, no perd l'esperança que me sigui atorgat tan apreciat regal. Si la mort seca i silent no s'avança i arrib a l'edat que hom qualifica de vell o ancià, tot i que vells i ancians defugen pronunciar paraules tan belles i precises, substituint-les per eufemismes i expressions que només signifiquen vaguetats, que me deslliuri de la necessitat de necessitar, de pidolar l'afalac o d'implorar la carícia. Que ningú no me prengui la dignitat o que jo mateix, extraviat en un laberint senil, no la bescanviï per un tros de coca de trempó, un plat d'arròs brut, dues unces de companyia o un ball d'aferrat en els locals on, mitjançant subvencions institucionals, trafiquen amb el vot dels vells. Que me sigui concedit el do de conservar el cap clar, o sigui la capacitat de conèixer les pròpies rareses i mancances, la consciència neta i la lucidesa que m'ha de fer escàpol a la manipulació, les quals coses, ja ho sé, comporten condemna a la més absoluta soledat.