Què esperàveu del Papa?

El Sant Pare va ser molt explícit, finalment, en la seva oposició a la guerra d'agressió contra l'Iraq. Tant, que alguns catòlics espanyols varen haver d'acudir, per unes dreceres veritablement precipitades, a unes paraules de Crist recollides a l'evangeli de no sé quin evangelista: «Donau al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu», que és una fórmula que sol quedar bé -ja hi va quedar fa dos mil anys-, excepte quan la sentim en boca d'Ana Botella -perquè en boca d'Ana Botella, ara per ara, diria que quasi res queda bé. Ara el Sant Pare, sibil·linament alliçonat per la jerarquia catòlica espanyola, ha estat més sant pare que mai, és a dir, vaporós i fumat quan demana la justícia i la pau que la dreta no vol amollar, i més precís i delimitador en demanar allò que la dreta exigeix. Res de nou, per altra banda, tota vegada que el Papa de Roma, per qüestions òbvies, té la mateixa mirada que la dreta quan observa el món i la bolla. Fa un parell de mesos, va seduir fins els ateus, els agnòstic i els dubitatius. Ha comprovat, no obstant, que els seus de tota la vida li han donat l'esquena, de manera que, amb molt de sentit, s'ha vist amablement empès a matisar, a modular el seu discurs. Ara ja no és la condemna taxativa dels crims de guerra dels EUA i del Regne Unit amb la complicitat ben explícita del Partit Popular -PP-, sinó la més adient petició de pau en el món -que és també el que demana Ana Botella. Qui havia pensat que el Sant Pare de Roma es mantendria molt de temps en el seu enfrontament amb els poderosos de la Terra, era un il·lús. El Sant Pare -en general, la jerarquia catòlica- té clars els seus compromisos: acords explícits amb els poders temporals i sobrentesos amb el poder etern. El primer dia a Espanya, l'ha aprofitat el Sant Pare per posar les coses al seu lloc: pau a la terra als homes de bona voluntat -que ja sabem qui són-, i pau a Espanya en la unitat -dins la seva meravellosa diversitat, etc.: el discurs de Francisco Franco Bahamonde, amb una paraula. Hi ha eleccions d'aquí a quatre dies i la visita del Papa a Espanya haurà estat pura aigua de maig, i beneïda, per a una dreta erosionada per la guerra. Aquestes coses van així, i no us faceu il·lusions. Hi ha una Església que defensa la dignitat humana amb un discurs evangèlic, una Església constant en la seva denúncia de la injustícia, de l'abús de poder: però és una església marginal, no és la del pacte des de Constantí amb el poder. En fi, tot és vell i tan, tan mal de coure...