L'empremta de la guerra

TW
0

Sembla mentida que sectors lligats al PP pensin que la guerra de l'Iraq finalment no tindrà efecte -o serà mínim- en les pròximes eleccions del 25 de maig. Qui diu això no recorda, o no vol recordar, que els conflictes bèl·lics on ha estat en joc la grandeza de España han estat determinants per conformar el segle XX a la Pell de Brau. I amb un denominador comú: quan els polítics de torn han volgut embarcar la societat civil en els seus deliris de grandesa, han provocat la fractura social. La Setmana Tràgica del 1909 esclatà a Barcelona per la negativa dels joves a anar a la guerra del Marroc. El 1923 el rei Alfons XIII convertí el general Primo de Rivera en el seu Mussolini després de l'espantosa derrota espanyola a Annual (Melilla). El 1931 es proclamà la República, just després d'unes eleccions municipals, quan es feien insuportables per al rei els efectes de l'informe Picasso, que detallava la derrota d'Annual. S'ha d'evocar que Alfons XIII animà el general Silvestre, cap de Melilla, perquè atacàs els marroquins al crit d'olé tus cojones!. Després, varen ser els generals africanistes els qui s'aixecaren contra la República i dugueren la guerra civil i la dictadura de Franco.

Aquests són els antecedents i les conseqüències de l'absurd bel·licisme dels temps d'Alfons XIII, que obriren una ferida encara no tancada del tot dins la societat espanyola actual. Només així s'explica l'enorme, encesa i tel·lúrica reacció de milions de ciutadans contra la guerra de l'Iraq. Veure Aznar alineat amb els qui duen endavant una invasió amb evidents reminiscències colonials aixeca bòfegues dins l'inconscient col·lectiu. I no oblidem que, el 1985, el principi del final de Felipe González va ser el referèndum OTAN. Allà bona part del progressisme li donà l'esquena i l'«ajudà» a caure arran de l'escàndol dels GAL. Qui es pensi que la indignació pel posicionament d'Aznar a la guerra de l'Iraq s'apaivagarà o s'oblidarà en poques setmanes, s'equivoca de dalt a baix. Agradi o no al PP, els pròxims comicis es planegen, en part, com un vot de càstig als deliris del llogater de la Moncloa.

El jo individual oblida per sobreviure; el jo col·lectiu no oblida mai, també per sobreviure.