Les camisetes del Madrid

Els aznaristes, no els conservadors, ens diuen que a l'Iraq les coses milloren. Després de tomar a canonades les parets i convertir les ciutats en cementiris fumejants, els vencedors -entre els quals es troba Aznar- han començat una política d'apropament a la població. Un dia d'aquests el ministre de Defensa, Federico Trillo, arribarà a Bagdad amb dues-centes camisetes del Reial Madrid, de manera que a on creixien espines, floriran roses. Així de senzill és el món que ens pinten. Altra cosa és que el donem per bo. Ignor si la iniciativa de les camisetes ha partit d'Aznar, però sens dubte és digna d'ell o d'algú acostumat a esguerrar-la. En el país on actualment hi ha més coixos del món, l'obsequi de dos-cents equipaments de futbol sembla una befa macabra. Sobretot, si els envia un govern que no ha dubtat a donar suport a la guerra sense reparar en els estralls que causaria entre la població civil. Trillo ha afirmat que el Rei i el Reial Madrid són els dos referents espanyols més emblemàtics entre la població iraquiana. I si és així, no en sé el motiu. El Rei? El Rei d'Espanya és un home que procura passar desapercebut. No és com l'hereu de la Corona anglesa, que per tal de millorar la seva imatge viatja de tant en tant a l'Índia i juga un partit de polo amb els nadius. El Rei d'Espanya és tan discret que si s'ha pronunciat en contra de la invasió de l'Iraq, ningú no en té constància. A tot estirar, cas de pronunciar-s'hi, el seu pronunciament no haurà passat d'un comentari entre els amics. Ja sabeu: «El cabezón de Josemari quiere situar a la Corona ante un 14 de abril, etcètera, etcètera». Però molt probablement no haurà dit ni això, perquè no vol interferir en les decisions de govern. I una actitud que, sens dubte, vol ésser exponent d'una neutralitat exquisida, no ha estat entesa així pels ciutadans. Si hem d'ésser francs, els ciutadans han notat a faltar les paraules de condemna del Rei, i comencen a posar en dubte que una monarquia que viu d'esquena a la realitat, pogués tenir un paper tan rellevant com s'ha dit en favor de la democratització de l'Estat. Ens emblanquina, Trillo, quan ens informa de la popularitat del Rei a l'Iraq? Cal pensar que sí, i amb una finalitat clarament partidista. El fet de dir que el Rei és popular entre els iraquians, suposa afirmar que Espanya no ha patit cap mena de descrèdit en aquesta guerra. Tanmateix, no ens ho podem creure que ho sigui popular. Altra cosa és el Reial Madrid, que aquest sí que ho és. José María Castiella, quan era ministre d'Afers Exteriors en el govern dels tecnòcrates, i d'això mirau que ja ha plogut, va afirmar que el Reial Madrid era el millor ambaixador d'Espanya. I és cert que ho era, encara que hauria d'haver especificat que ho era de l'Espanya de Franco, perquè l'altra Espanya, la silenciada, preferia saber-se representada pels Picasso, Alberti o Casals. Però és evident que els iraquians ignoren aquests matisos. El Reial Madrid, amb un estadi que havia estat dissenyat pels mateixos arquitectes que aixecaren El Valle de los Caídos, i amb un president, Santiago Bernabéu, que va servir, de manera voluntària, com a sots-oficial a l'exèrcit franquista durant la Guerra Civil, sempre ha estat acusat de connivència amb la Dictadura. Conta Julián García Candau -un dels pocs periodistes especialitzats en temes esportius que han fet escola-, que en els anys cinquanta i seixanta, quan el Reial Madrid era el millor ambaixador de l'Espanya franquista a Europa, el secretari tècnic, Ramón Saporta, mai no s'oblidava de posar a la maleta, abans d'emprendre qualsevol viatge amb l'equip, la bandera espanyola amb el pollastre brodat i un disc amb l'himne nacional. No n'amagava el motiu: per res del món, el senyor Saporta, hauria volgut escoltar l'Himne de Riego mentre dalt de l'estadi onejava la bandera republicana, tal i com va succeir en un partit de la selecció espanyola a Praga, l'u d'octubre del seixanta-set. En aquells anys, el Reial Madrid era conscient de quin era el règim que representava, i no en volia representar d'altre. De manera que, a jutjar pel seu passat, és un digne ambaixador a l'Iraq del govern Aznar, però no de la ciutadania en general. Ho haurien de saber els iraquians. Certament, el món del futbol, amb el silenci dels clubs davant la invasió, no ha estat a l'altura del carrer, a posta cobra més relleu el gest del Barça en desmarcar-se del comportament comú i pronunciar-se en contra. Els equips de futbol no sols fan història amb les botes dels seus futbolistes, sinó amb la simbologia de la camiseta que els identifica. Des d'aquest punt de vista, la grandesa del Barça ve de lluny, no endebades va manifestar-se en contra del cop d'Estat del trenta-sis, i Franco va venjar-se obligant-lo a llevar dues de les quatre barres de l'escut i posant al front de l'entitat un general amb títol nobiliari. Si el Barça decidís regalar camisetes als infants de l'Iraq, ben segur que no les repartiria Federico Trillo. Arribarien als al·lots per una via més modesta, com pot ésser una ONG o una institució religiosa, i sense l'embolcall triomfalista d'un govern que ha aplaudit la invasió i ara pretén sumar-se a la reconstrucció. Però això són figues d'un altre paner. La notícia és que el Reial Madrid regala camisetes als nins de la guerra, i en el lliurament del paquet el president del club es fotografia amb el ministre que donava permís als avions americans, carregats de bombes, per a creuar el cel espanyol camí de l'Iraq. Aquestes bombes caigueren sobre les ciutats que ara es troben en runes. I d'això sols fa tres setmanes. Així que la generositat dels vencedors, més que satisfer-nos, ens escandalitza. No és lícit que pretenguin amb una camiseta fer-se perdonar tot el dolor que han provocat.