Els motius del vot

S'ha dit que el sistema polític menys dolent és aquell que es fonamenta en governs sortits de la voluntat popular expressada mitjançant votacions. I quan repassam els arguments que cadascú treu per justificar la seva opció, hem d'acceptar que moltes vegades el fet que d'unes eleccions en surtin uns resultats raonables s'acosta al miracle. La gent pren sovint posicions per incidents insignificants sense pensar que el seu vot determinarà tota una política complexa i de conseqüències importants damunt tota la societat. Una galtada de Ruiz Mateos al ministre Boyer li va proporcionar més de quatre-cents mil vots i dos diputats al Parlament europeu. Molts d'aquests vots s'escandalitzaren mesos més tard quan l'embalat empresari de Jerez es presentà a les eleccions generals per erosionar el vot de la dreta instal·lada. Són coses que poden passar quan es diposita la confiança en un boig. D'aquella època, o d'una mica abans, record una infermera navarresa que dubtava entre Felipe González o Fraga a l'hora d'anar a votar; i no és que ambdós coincidissin en allò que a ella li pogués interessar, sinó que els seus dubtes eren molt semblants als que podien dividir el públic entre dos toreros d'anomenada. I, per a frivolitat còsmica, la de les darreres eleccions franceses, que deixaren l'extrema dreta per davant els socialistes, i després vengueren les fues per convertir el mediocre i corrupte Chirac en el president més votat de la història. Respecte a la responsabilitat o irresponsabilitat del vot va bé recordar l'anècdota del comte de Romanones, home il·lustrat a qui demanaren si trobava que el seu vot havia de tenir el mateix valor que el del seu cotxer, personatge suposadament ignorant. Romanones, amb molta ironia i sagacitat, va contestar que sí, perquè tanmateix els cotxers sempre voten allò que els ordena el senyor. De tota manera, si volem comprovar com canvia l'opinió pública sense gaires motius raonables només hem de recordar els resultats probablement no manipulats dels referèndums franquistes, o les massives manifestacions de dol que acompanyaren la litúrgia funerària del darrer viatge del dictador: no hi ha res més divertit que repassar la filmació de la desfilada de la gent davant el cadàver, amb jovenets compungits com Pío Cabanillas, que ha acabat de ministre molt democràtic i constitucionalista. En les democràcies més consolidades, com la britànica, també he conegut motius extravagants per triar certes opcions: un amic em va confessar que ell sempre votava els liberals i així no s'havia de penedir d'haver-ho fet perquè era clar que aquest partit no tornaria mai a governar. També hi ha vots raonats que no van a favor de ningú, sinó contra el sistema, com foren els trenta mil d'Herri Batasuna a Madrid a les primeres eleccions europees: el lema de la campanya era «Dales donde más les duele». Els joves d'ara, per allò que puc observar, tenen un comportament més conseqüent que altres segments de la població, i això que no tenen gaires referències per orientar-se i s'han de regir pels programes dels partits i algun altre indici recent. En canvi, els vells estam marcats per la nostra trajectòria i la de les organitzacions polítiques, i moltes vegades no podem superar traumes passats. Quan vaig anar a estudiar a Barcelona vaig conviure amb el senyor Eduard Artells, corrector de Serra d'Or i catalanista de pedra picada. Un dia, per fer-li gràcia, li vaig dir que feia comptes anar a veure Terra Baixa, d'Àngel Guimerà, però aquell pobre home em replicà que no ho fes de cap de les maneres: l'interpretaven en un teatre subvencionat per la Diputació de Barcelona (!). De manera semblant, vaig quedar ben esculat quan vaig explicar a un vell republicà la meva participació en la «Caputxinada», l'acció de contestació estudiantil contra el franquisme que va tenir lloc al convent dels caputxins de Barcelona. Aquell bon republicà no mostrà gens d'entusiasme per la nostra feta: «No t'has de fiar mai de capellans ni frares», sentencià.