És un consol veure com a poc a poc amb l'arribada de Pasqua sortim de les informacions terrorífiques del trio calavera i ens permetem les anècdotes folklòriques del mal temps i els plors dels penitents perquè no poden treure la imatge pel carrer. I és que encara que ésser més tolerant sigui la meva primera promesa de l'any, he de reconèixer que se'm fa costa amunt pensar que el drama nacional d'aquests dies siguin la pluja i les processons. Entenc que la dreta bel·licista d'aquest país necessitava, enguany més que mai, una Setmana Santa plena de penitència i penediment profund per rentar les seves consciències.
Fins i tot m'atreviria a pensar que personatges com Trillo es deuen haver apuntat a sessió doble: una pels assassinats de l'Iraq i una altra per haaver primat la disciplina de partit per damunt de l'espiritual. Encara així, que ningú no es pensi que això de ésser catòlic avui en dia sigui gaire complicat ni sacrificat i, si no, que demanin a la parella de Moncloa com ho ha fet per combregar cada diumenge i, alhora, dividir-se els barrils de petroli tacats de sang. Tot això gràcies a les habilitats del llenguatge; la responsabilitat d'un és ocupar un país per damunt del noranta per cent del poble que representa i de la legalitat internacional, i la del Papa és demanar la pau, i si la cosa no funciona sempre es pot recórrer a la confessió i aquí no ha passat res. Què seria de les religions i de la vida sense les segones oportunitats, on un pot aprendre dels errors? Però això a l'àmbit polític és més complicat: les urnes són un confessionari a vegades exigent i no tan beneit com a priori sempre es pensa. Es poden guanyar guerres, fer amics perillosos, comprar voluntats mediàtiques i fins i tot batre el rànquing d'inauguracions per legislatura i no passar l'examen a les urnes.
Les fotos que un polític es fa sigui on sigui -a l'Acròpolis, a l'escalinata de Marivent, o amb personatges de reconeguda trajectòria democràtica com Fraga- no són més que paper banyat, mentre que la nina cremada per les bombes aliades a Iraq romandrà a les retines de molts de nosaltres. El darrer diumenge de maig no jutjarem si la barba de dos dies de Roig o el pentinant de telenovel·la sud-americana de Munar ens agraden o no -encara que també pot arribar a constituir un argument; en canvi ens continuarem recordant de les mentides, de la prepotència, de la ineficàcia, de la corrupció d'aquí, d'allà i d'Argentina, són tantes coses que una se queda sense arguments, volia dir paperetes.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.