La santa cena europea

El senyor Aznar pot ser el que vulgueu, fins i tot n'hi ha que, en l'assassinat del periodista Couzo, li recorden allò que ell diu dels que lamenten però no condemnen els assassinats; però és coherent, molt coherent: sempre s'ha acostat al més fort. De jovenet, a Franco, de gran, a Bush. Sempre amb els que manen. En aquesta coherència s'hi han d'analitzar les intenses gestions per a dividir la Unió Europea, ara que l'eix francoalemany ja no ens abocarà més doblers. Mentre pagaven, malgrat que definí el seu antecessor de pidolaire, no tengué cap inconvenient a mostrar-se discret. Quan, des de la dura realitat del que paga, li criticaren la bravejada dedèficit zero, l'acusació als pagadors de mals gestors per no aconseguir-ho i la demanda de més poder sense renunciar a les subvencions, ell començà a mirar cap a l'altre costat de l'Atlàntic a la recerca de qui li donàs el que els vells europeus li negaven: major protagonisme sense posar-hi un cèntim. La ultradretana administració nord-americana acabava d'articular l'estratègia del domini absolut i necessitava un «judes» en la santa cena europea. Blair ni era creïble, sempre havia jugat al mig, ni era convenient, tenia massa personalitat com per a fer segons quins «paperillos» (basta comparar el que fan britànics i espanyols aquests dies amb Síria). «Ànsar» era la falca adequada per esqueixar l'Europa capaç d'estar a l'altura de l'Imperi i, per exemple, allunyar el malson americà d'un euro capaç de ser moneda de referència. Ara, els europeus seguirem pendents de quina és la cotització dedòlar, perquè en ella ens hi va arribar a fi de mes. Pels ianquis, un dòlar sempre és un dòlar, i aquest és el seu infinit avantatge que productors d'hidrocarburs dissidents podien posar en perill. No hi ha por, al món tornam a ser on érem a les acaballes de la II Guerra Mundia. Espanya, amb el seu permanent retard, és a uns deu anys després, quan Eisenhower abraçà e«generalísimo»...

Recordau que el senyor López Nada deixà el càrrec de director general de Relacions amb Europa i la Mediterrània, en el govern dePacte de Progrés, per anar a Afganistan com a representant de la Unió Europea. Quan tornà, quedà a Madrid en eMinisteri d'Afers Exteriors sense cap reconeixement per la compromesa i difícil tasca i cap destí concret, idò per la capita no agraden les veus diferents apensament únic. La seva manifesta posició en contra de la participació espanyola en la invasió de l'Iraq no ha agradat massa aministeri-sucursa deSecretari d'Estat nord-americà i han decidit allunyar-lo de l'Espanya «que empieza a amanecer». Devers l'estiu, anirà destinat a Copenhaguen com a ministre conseller. Conegut el seu periple des que el cridaren de Madrid i abandonà el càrrec autonòmic, sembla com si aquesta fos una altra de les malifetes contra el nostre govern a les quals ens té avesats la tropa aznarista.