Els afusellaments de Cuba

Tenia raó Talleyrand, ministre de Napoleó: un error és pitjor que una injustícia. I el règim de Fidel Castro, afusellant tres dissidents que segrestaren una llanxa per intentar fugir cap a Florida, ha comès un error enorme, superior a la terrible injustícia que suposa sempre matar tres persones. L'equivocació de Castro se centra en el fet que ha donat proves de feblesa. La magnanimitat és sinònim de fortalesa; la crueldat sovint és obra dels dèbils. Castro ha ordenat afusellar perquè després del desastre de l'Iraq té por de desestabilitzacions internes auspiciades pels mitjans de comunicació que emeten des de Florida, mantinguts per l'extrema dreta nord-americana. Però s'ha equivocat. Si hagués respectat les vides dels dissidents, el seu règim hauria passat desapercebut, sobretot en aquests moments, en què l'atenció internacional està situada molt lluny del Carib. Però el líder de l'Estat cubà no ho ha calibrat bé perquè, tancat dins ell mateix a causa del furiós acossament ianqui, prengué una decisió de consum intern sense pensar en les conseqüències que es produirien fora de les seves costes. És ara quan Bush ha vist més clarament el temor de Castro davant el que ha passat a l'Iraq, i en treurà profit. Aquest error serveix a Washington per interposar una cortina de fum sobre les seves matances a l'Iraq i ficar de ple el castrisme dins l'Eix del Mal. Des d'un punt de vista polític, el pitjor d'ordenar execucions és que no es pot fer marxa enrere.