En la mort de Jorge de Oteiza

A Jorge de Oteiza se'l definia com un home malhumorat, dur, enemic de marxants, enemic de crítics i enemic de tècnics de l'art modern. La seva independència era admirable: menyspreava olímpicament tot el que es relacionava amb el mercantilisme de l'art. No necessitava ningú perquè la seva obra escultòrica fos admirada i catalogada com una de les més importants del segle XX, i molt especialment pels nous horitzons artístics que representa.

Vaig conèixer Jorge de Oteiza gràcies als bons oficis del meu estimat amic José de Bergareche, vicepresident i conseller delegat del Grup Correu. Ens va citar al seu pis, a la casa Vergarenea, un petit immoble de 80 metres, en un enorme edifici que segons em van assegurar era de protecció oficial. El millor era una magnífica vista sobre la platja de Zarauz. Oteiza havia fet preparar un esplèndid aperitiu compost d'escamarlans, gambes i altres fruits del mar, tot això acompanyat de xampany i del magnífic vi basc txakolí. Estava ufanós, alegre i satisfet amb la nostra visita.

Jo em preguntava com l'ancià agradabilíssim que veia podia ser considerat com un ogre malhumorat i primmirat. Quan li vaig parlar del futur Museu d'Art Modern i Contemporani del Puig de Sant Pere de Palma, al mateix temps que li ensenyava fotografies i plànols del centre, l'home va quedar meravellat, i sense pensar-s'ho dues vegades va dir: «M'agradaria ser present en aquest Museu. Us puc regalar una obra meva?». La nostra sorpresa i alegria va ser absoluta, i més encara perquè abans de l'entrevista m'havien informat que el mestre acabava de firmar un contracte amb la coneguda firma Marlborough, que projectava el seu llançament als Estats Units amb una sèrie de grans exposicions a les principals ciutats nord-americanes. Després d'una petita pausa, Oteiza assenyalà: «Com veus, en aquesta petita habitació hi ha milers d'esbossos, n'escollirem un que sigui del grat de tots». És el que férem després de seleccionar tres o quatre obres. Seguidament va cridar a la metal·lúrgia Alfa-Arte per posar-se d'acord per a la realització de l'obra destinada al Museu de Palma.

Prop d'un mes després vaig tornar a veure'l per entrar en detalls de l'escultura. En aquesta ocasió el gran artista es trobava malalt, i feia la impressió que no havien transcorregut trenta dies des del nostre darrer encontre, sinó bastants anys. Però encara estava animós, simpàtic i interessat per la seva obra palmesana. El vaig visitar, en aquella ocasió, en companyia de l'arquitecte Lluís García-Ruiz i del meu fill Miquel. Quan ens acomiadàvem, va preguntar al meu fill: I tu qui ets? A què et dediques?», a la qual cosa Miquel li contestà: «Som periodista». Oteiza se'l va mirar amb ulls maliciosos i li digué: «Que bonic! Quina professió més bella! Però, saps? A mi no m'agraden gens els periodistes! Gens, gens, gens». I va llançar una rialla jovial a la qual tots ens afegírem.

Supòs que aquests dies es parlarà i escriurà molt sobre l'art genial d'Oteiza. Ahir mateix la ministra d'Educació, Pilar del Castillo, li dedicà al Senat grans elogis fins al punt d'afirmar que, juntament amb Eduardo Chillida, Oteiza era el millor escultor espanyol de tots els temps.

El que voldria ressaltar de manera clara és la qualitat que més m'ha cridat l'atenció del gran artista: la seva sinceritat, el seu constant joc d'home ogre, el seu desig de dir sempre les veritats a l'estel de l'alba. Moltes proves hi ha d'aquestes afirmacions meves en les nombroses publicacions sobre l'artista, però n'existeix una que és el millor exemple dels meus arguments. Es tracta deLlibre dels plagis, escrit pel mateix Oteiza. La primera part es titula «Indesitjable introduït com a subdirector al Centre d'Art Reina Sofia», amb un subtítol que diu: «I de com Kosme Barañano és tornat a Eduardo Chillida pel Ministeri de Cultura». Crec que amb aquests enunciats no fa falta afegir res més. La segona part la titula: «Formes de recolzar-se en obra d'altri, documentació gràfica. Apèndix logístic». En aquesta segona part es poden apreciar les influències que Henry Moore, Eduardo Chillida i Ibarrola han tingut d'Oteiza, que ell no defineix com a inspiració sinó, senzillament i planament, com a plagi. Sí, aquest és el gran Oteiza que ho diu tot tal com ho pensa, que no tem a qui o els qui puguin perjudicar-lo, perquè per ell el més important és la veritat i molt especialment la gran veritat del seu art, que queda perfectament reflectida en unes declaracions que va realitzar al diari Deia, acusant Moneo de plagi a les roques encallades que col·locà al Kursaal de Sant Sebastià. Al mateix llibre en què es reprodueixen les seves declaracions sobre Moneo està escrit de la seva pròpia mà: «Quina innocentada, fills de puta!».

Sí, ha mort un gran artista, un gran escultor, un home sincer, amb la veritat sempre per davant. A Palma ens podrem sentir orgullosos de tenir una important obra seva.