Els partits (Els Verds)

Diuen que Hitler era incapaç de fer mal a un moixet. Devia ser ecologista. Normalment, els bons sentiments no estan tan ben compartimentats, i dualitats tan accentuades no són corrents. Per això, pel fet de ser tan sorprenents, aquestes contradiccions són interessants. Els Verds (almenys aquells que ara poden dir la seva) tenen per a mi l'interès de les seves incoherències. La meva dèria no és el conservacionisme, però, com que som nacionalista, no puc concebre amb satisfacció la meva nació feta malbé en els aspectes paisatgístics o mediambientals; fins i tot, sensible que és un a conviccions tan hermoses com això de ser ciutadà del món, em desagrada qualsevol destrucció o degradació, encara que no es produeixi a ca meva. En qualsevol cas, entenc que els altres pobles estimin els seus ferrerets particulars i exclusius, i respect aquests sentiments que agermanen la bona gent d'aquest planeta. No tenc les conviccions compartimentades i, per afecte a la meva nació, voldria veure-hi desterrada l'opressió i les desigualtats. És a dir, per nacionalista, som d'esquerres, si això encara es pot dir així. És per totes aquestes consideracions que no entenc la ideologia dominant en Els Verds. No entenc que Els Verds vulguin protegir de la desaparició les balenes blaves i, en canvi, assumeixin amb tranquil·litat la desaparició d'ètnies senceres (sempre que no siguin exòtiques). Ja sé que aquesta afirmació sembla exagerada i serà desmentida immediatament. Tanmateix, però, és fàcil detectar l'absència de propostes a favor de la llengua o la nació en el discurs dels verds (quan no atribueixen als nacionalismes tots els mals d'aquest món). I quan volen tapar aquests dèficits de coherència no tenen gens de credibilitat. Trepitgen la llengua amb la bona consciència dels nins que esclafen un escarabat: «Estic viu» i «Unes altres illes sí són possibles» (per «Som viu» i «sí que són possibles») són calcs del castellà que han publicat despreocupadament en titulars (el darrer, sorprenentment, també gràcies a la deixadesa sintàctica de l'Obra Cultural). I com que en Joan Buades és professor de català, la desgana lingüística deu anar tota a càrrec de Margalida Rossellò i els seus seguidors. Si algú tractàs els animalons amb la mateixa desconsideració que ells tenen per tractar la llengua endèmica d'aquest país, el farien sentir pitjor que si fos un criminal nazi. I és que troben que un ocellet ferit es mereix l'atenció d'un menescal, però el català xerec que gasten no necessita la mà d'un corrector. La defensa dels animalons i les plantetes es pot fer, aquí, amb total coherència en castellà. Me va passar no fa molt que a la carretera de Valldemossa, a la benzinera, una forestereta oferia roba estampada amb ferrerets per a la seva protecció. Donava tota casta d'explicacions en castellà, i quan li vaig voler fer veure la incongruència del seu comportament em va mirar com si jo fos un pervertit sexual. Ningú de la seva organització no havia provat de fer-li entendre que la nostra també és una espècie en vies d'extinció i que aquestes ofenses no estan bé. Era, òbviament, d'alguna ONG ecologista. He esmentat la incoherència i les contradiccions del conservacionisme dels verds perquè he tractat l'ecologisme com si fos una ideologia, però, ben mirat, sol ser principalment una obsessió unidireccional, igual que la que té molta gent pel futbol sense ser gens esportista. Com aquelles sectes que, de la Bíblia, només n'estudien una frase. En canvi, la sensibilitat mediambiental ja ha penetrat, afortunadament, molts de partits i, per tant, aquest aspecte no predetermina el vot per a cap opció. En qualsevol cas, és difícil que un nacionalista pugui votar Els Verds.