L'Iraq ja sembla el Vietnam

Quan el 1972 els nord-americans fugiren del Vietnam, tots els analistes ianquis, tant civils com militars, arribaren a una conclusió: és impossible que un exèrcit pugui derrotar un poble si les forces d'ocupació estan subjectes a una metròpoli amb mitjans de comunicació lliures i es veuen forçades a emprar la brutalitat per mantenir a retxa els que es rebel·len. Si el poble ocupat resisteix, l'invasor està condemnat a matar i a continuar matant, i a quedar psicològicament desfet per, al final, ser menyspreat pels seus propis conciutadans. La mentalitat ianqui enalteix el triomfador, però degrada qui juga brut. Quan s'acompleixen dues setmanes de guerra, un dels eixos del conflicte es va desplaçant del front a la rereguarda. I això comença a fer olor de Vietman. La mort de dones i nins als controls de carretera du el segell del gran caos de fa una trentena d'anys. Els guerrillers del Vietkong també protagonitzaven atacs de gran risc -una vegada ocuparen l'ambaixada nord-americana a Saigon-, i el resultat era que els estressats i histèrics soldats dels EUA arribaven a disparar contra tot el que es movia, sovint dones i nins. El balanç final va ser un milió de vietnamites morts; més de mig milió de soldats americans a les portes de la bogeria i una fractura social a la metròpoli que es perllongà durant lustres. Ha oblidat Bush aquella lliçó, que es produí quan ell era un jovenet aficionat a l'alcohol que no va combatre perquè és de bona família?