Insults

La tirallonga d'insults que el president del govern espanyol ha rebut -i que continuarà rebent, presumiblement- a causa de la seva implicació en la guerra d'Iraq ha recorregut l'extens catàleg que el llenguatge ofereix als qui volen fer patent els seus greuges, encara que sigui desafiant la tradicional inutilitat del llenguatge. Aznar ha estat titllat amb improperis que l'acusen d'un americanisme inexplicable: n'han dit que és un cheer-leader, l'organitzador (fracassat, a Espanya i arreu d'allò que els americans menyspreen com la vella Europa) de la claca de Bush, un mosso, un criat o, en el millor dels casos, un majordom del president americà, un missatger servil d'idees alienes. Se n'ha dit, mirant de traspunxar el seu caràcter, que és un obsés, un home violent, obcecat, capritxós, censor per avançat dels seus crítics, sord a la veu de la majoria dels ciutadans que representa. Els mitjans independents, els no sotmesos al Partit Popular, han mirat de desvetllar el seu quefer distorsionador del llenguatge, que emet consignes sovièticament seguides sobre la missió humanitària de les tropes enviades al front i que ignora les insuperables declaracions de la seva ministra de Palacio justificant la guerra perquè la benzina baixa el preu i les borses pugen (al present, una clara candidatura al trofeu a les declaracions més mesquines de tot aquest trist i inacabat fragment de la història present), i des de les tribunes parlamentàries més d'un diputat li ha dit directament que és un mentider i que amaga informació sobre els motius i les finalitats de la implicació en la guerra. La direcció de l'oposició l'ha acusat de posar en perill la població per les eventuals respostes terroristes que les seves decisions poden -involuntàriament, no cal dir-ho- animar, i per les maniobres dels B-52 sobre diverses poblacions, i de violar la legalitat internacional, i ensems nacional: l'expresident del congrés i rector de la universitat Carlos III Gregorio Peces-Barba ha qualificat sense embuts la decisió d'Aznar de donar suport a la intervenció militar angloamericana a Iraq de cop d'estat intern. Més o manco disfressadament ha estat taxat de violent, de criminal, i d'assassí i d'assassí de nins, mentre es veu sotmès públicament a l'amenaça de ser conduït al tribunal de la Haia, per engrescar una guerra, a més d'obscena, probablement il·legal. El partit que encapçala és presentat com el Partit Popular i de les JONS, i s'ha tornat a retreure la trajectòria paral·lela al franquisme, per dir-ho suaument, de son pare. Fins i tot, s'ha parlat de la possibilitat de ser excomunicat per l'església catòlica, en el que seria una paradoxa d'allò més laberíntica per qualsevol que conegui mínimament la correlació de forces socials, de poder pur i dur, en l'actual societat espanyola. L'origen d'aquests insults, als quals s'han afegit altres mostres d'animadversió popular amb el partit que així s'adjectiva, i que s'ha penjat en pancartes per tots els carrers de l'estat, no ha estat precisament els esbarts radicals i antisistema, que no tenen prou veu pública per elevar-los per damunt el còmode mutisme de la majoria silenciosa, sinó un bon nombre de comentaristes de llarg ofici, diferents sectors parlamentaris i personatges públics de tots els colors professionals i socials. Un estat democràtic -perquè en un sistema totalitari aquests insults no creixerien mai per ser coneguts-, es pot permetre la repetició pública i la difusió d'aquestes acusacions? De fet, sí. Ni en la còmoda rutina de la vida parlamentària, ni en els moments àlgids d'una crisi, com la present, ningú no reivindica ja el carisma com a estri útil ni convenient en la vida política, però altra cosa és contemplar sense adonar-se'n aquest rerefons ofensiu. L'elemental autoritat d'un primer ministre -i d'aquí estant de tota la jerarquia legal, des dels ministres fins als policies de trànsit- ¿pot sobreviure, sense resultar damnificada, a aquest rebuig, a aquesta indignació, que assenyala tan clarament el màxim governant democràtic com la personalització del mal? No hi ha aprioris en la vida política, i poques seguretats en la vida humana, en general, però hauríem de pensar en allò que s'amaga davall aquesta rudesa lingüística: des de la solidesa de la democràcia fins a una visible esquerda en aquest edifici que és la democràcia, confesso que no sé què pensar.