El primer que he de dir és que he dedicat tres dies o tres jornades a la lectura d'aquest llibre densíssim i de gran ambició d'Hèctor Bofill, L'Últim Evangeli, el premi Josep Pla 1992 que acaba de publicar-se i tant de bo que li hagués pogut dedicar més temps, perquè aquesta obra considerable -sens dubte una novel·la d'idees- constitueix una vertadera exhibició de recursos tant d'ideació o de concepció com d'escriptura i requereix esser sospesada i assimilada sense presses, amb un cert lleure (cal reconèixer que els crítics, titulars o suplents, sovint hem de fer la nostra feina una mica massa contra rellotge).
No es tracta sols d'una agosarada anticipació del futur -molt ben resolta, que no planteja problemes de credibilitat-, d'un futur en el qual l'home ja haurà sortit del Planeta Mare i realitzat colonitzacions fora del nostre sistema solar, sinó que la seva reproducció ja es produirà mitjançant la clonació i la manipulació genètica permetrà el perfeccionament indefinit de les Sèries humanes, si bé això comportarà que les diferències individuals dins cada Sèrie siguin limitades. També hi ha una investigació retrospectiva, feta des d'aquest futur, en relació al daltabaix cultural -en sentit antropològic- o a la gran revolució històrica que acabarà en sec amb la tradició cristiana i implantarà una moral de veres coherent amb la inexistència de cap divinitat així com també, lògicament, el nihilisme més abrandat. Es tractaria del nihilisme també més conseqüent, nihilisme que hauria tingut els seus precedents en certs gnosticismes -cristians i jueus-, en el moviment dels Llibertins Espirituals europeus, dels ranters anglesos, dels frankistes jueus, d'intel·lectuals com el marquès de Sade i el mateix Nietzsche, de la secta eslava dels khlisti (pervertida o no per Grigori Iefimovitx Rasputin), dels nazis i dels partidaris de Pol Pot. Tot això acompanyat per una altra narració que transcorre en el temps actual i en la qual, a un nivell individual, dos o tres personatges practiquen o assagen un nihilisme semblant, nihilisme que, per exemple, fa escriure a un d'ells: «L'acció del genocida és tan neutra com la del penitent». I que li fa dir a un altre: «Jo només respecto els suïcides».
Per descomptat, he de reconèixer que, de més a més, no tenc espai per a fer-ne un comentari mínimament sistemàtic. Tanmateix, em sembla que el sí puc fer és relacionar aquesta obra amb L'extinció, de Sebastià Alzamora, en la qual l'acció també es produeix majorment en el futur i el títol de la qual ja és prou revelador. El fet pot explicar-se, certament, per la camaraderia existent entre aquests dos autors, una mica caps de colla d'un grup que també comprèn Lluís Calvo, Manuel Forcano, Txema Martínez, Ada Castells i Susanna Rafart. Com també -i en aquest cas no hi ha cap relació personal- amb els tres darrers llibres de Miquel Bauçà: El canvi (1998), Els estats de connivència (2001) i El somni (2003). Perquè, curiosament, el nostre ermità, exiliat de Felanitx i instal·lat a l'Eixample barceloní, hi preconitza repetidament la necessitat de prescindir de la família i confiar la reproducció a la tecnologia científica. I, sens dubte, Bauçà podria perfectament fer seva una frase com la següent de la Reformadora (La gran impulsora de la revolució imminent), que sols compareix al darrer capítol de L'Últim Evangeli: «Cal relacionar-se el mínim... i només la solitud pot compensar la dignitat de viure». Tanta coincidència -ben lluny de tot plagi, per descomptat- és digna de ser remarcada.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.