L'estupidesa del receptor (de senyals de ràdio)

Segons David Reed, un professor d'informàtica del MIT, el desenvolupament de les tecnologies de la informació i de la comunicació està limitat, encara avui, per decisions polítiques derivades de l'enfonsament del Titanic, l'any 1912. És sabut que el radiotelegrafista del llegendari vaixell no va poder arribar a enviar clars missatges d'auxili per efecte de les interferències dels molts radioafeccionats que maldaven, devers aquella zona, per arribar més enfora amb els seus experiments de comunicació amb una tecnologia incipient, com era en aquell moment la telegrafia sense fils. Aquesta situació va servir per alimentar el mite, que encara perdura, de la limitació de l'espectre de radiofreqüències i que va originar, pel seu torn, una resposta equivocada des del punt de vista tècnic. I és que evitar interferències sembla ser un dels principals arguments perquè les autoritats competents s'autoatorgassin la capacitat de regular l'ús d'aquest espectre. De passada, i en base a aquest argument, els governs d'arreu del món es van trobar amb una excusa tècnica per controlar, de forma política i econòmica, la capacitat i forma de les telecomunicacions. Un control que, a més de persistir, ha esdevingut una poderosa eina política i que només s'ha començat a veure amenaçada de bon de veres per Internet, com demostren tots els intents d'aturar els suposats excessos de llibertat vinculats a l'expansió de la xarxa de xarxes. Uns intents que, sigui dit de passada, es caracteritzen per ser més barroers de cada dia que passa. David Reed ho diu ben clar: el problema està en el receptor estúpid. Així, sense coma, o sigui, en l'estupidesa dels aparells receptors, els quals només estan capacitats per rebre senyals de ràdio (així com de televisió i d'altres tipus) indiscriminadament, sense cap possibilitat per destriar res del seu contingut. Si el receptor i l'emissor estiguessin d'acord en la particular codificació d'aquest senyal, no hi hauria ni possibilitats d'interferències ni, sobretot, limitacions en l'espectre de radiofreqüències. I posa com a exemple de la seva teoria el que passa a la telefonia mòbil que fa servir unes tècniques de comunicació, conegudes amb el nom d'espectre eixamplat, i que, pam envant pam enrere, possibiliten mantenir diferents converses telefòniques simultànies a través de les mateixes freqüències sense que hi hagi interferències, gràcies justament a la capacitat que tenen l'emissor i el receptor per posar-se d'acord, o més ben dit, per discriminar quines pertanyen a una particular comunicació entre dos usuaris i quines no. Aquestes tècniques, per altra banda, tenen justament els seus orígens en les idees de l'actriu Hedy Lamarr i del pianista George Antheil, els quals, durant la segona guerra mundial, varen patentar un sistema de guiatge per ràdio de torpedes que no pogués ésser interferit. Però les consideracions de Reed no s'aturen en les interferències ja que, fet i fet, diu que el model que ell proposa de transferir al receptor part de la intel·ligència, ara concentrada tota a l'emissor, permetria millorar moltíssim les prestacions possibles dels sistemes de telecomunicació. Com exemple d'aquestes possibilitats fa servir el que ha passat amb la capacitat actual del sistema telefònic per identificar les trucades rebudes. Diu Reed que aquesta prestació, molt senzilla des del punt de vista tècnic, ha costat més de deu anys en arribar a ser implementada per mor de les inèrcies i d'altres limitacions de les operadores. Contraposa a aquesta limitació la rapidesa de transmissió i adopció a través d'Internet de qualsevol innovació, per petita que sigui i que, justament en aquest punt, està la gran capacitat d'innovació i evolució dels sistemes amb la intel·ligència compartida entre emissors i receptors, dels quals Internet en seria un dels exemples més paradigmàtics. Queda clar que, amb aquestes opinions, Reed té molt poques possibilitats d'arribar a ocupar cap càrrec rellevant en l'àmbit de les telecomunicacions en cap govern del món, diguem-ne civilitzat, però reconforta saber que encara no s'ha perdut l'esperança d'arribar a gaudir plenament d'una de les primeres grans virtuts que hom atribuïa a Internet i que era precisament aquesta transferència de la intel·ligència de l'emissor al receptor. Tanmateix, i molt més enllà de les vicissituds que varen enrevoltar l'enfonsament del Titanic, hi ha molts interessos creats que hi estan frontalment oposats. I és que doblers, política i intel·ligència és un dificilíssim ménage a trois: només dos d'aquests tres ingredients semblen ser plenament compatibles.