Els partits (el PSOE)

S'acosten eleccions i no seria elegant que els opinadors esquivàssim aquest tema. És hora de fer balanç i començaré pel PSOE. A Catalunya hauria dit, probablement, el PSC; en canvi, aquí semblaria artificiós dir el PSIB. Ni tan sols l'expressió PSIB-PSOE sona gens natural. Supòs que els dirigents d'aquesta federació regional del partit volen que això sigui així; si no ho volen, s'ho haurien de fer mirar. La cara visible d'aquesta organització és el president Antich, que cultiva una imatge juvenil d'etern estudiant justet però aplicat. Ell no és realment així, però com que li agradi fer pensar a la gent que quan sigui gran arribarà a ser un polític. Va començar insegur i temorenc la tasca de formar govern, marginant la ciència i l'experiència de militants com Francesc Quetglas per col·locar quotes femenines o menorquines que mostraren inmediatament la seva incompetència. Finalment, va haver de rectificar. No va ser precisament el bé del país allò que va guiar l'elecció dels consellers del PSOE, i això no diu gaire a favor d'ell ni del seu partit. El segon problema del president Antich és la manca de projecte polític. Felipe González tenia un objectiu i el va fer realitat: «España es el Estado donde uno puede hacerse rico más rápidamente», va poder dir orgullós un dels seus ministres. Molts d'empresaris es passaren al socialisme de pelotazo, però això aquí és impossible perquè els empresaris han fet vot d'obediència al PP, i tantes me'n diguis. I quan no es poden repartir duros, s'han de repartir il·lusions. Però el president Antich no té cap utopia. No n'ha creada cap de nova, ni n'ha assumit cap de les clàssiques com l'emancipació dels treballadors o el redreçament nacional. Amb ell de president, les nostres illes encara només són un gran Ajuntament: un bon clavegueram i els carrers asfaltats, la utopia municipal i casolana de poblets com Algaida ha passat a ser també la de la Comunitat Autònoma. És possible actuar d'una altra manera? Bono, Chaves, Rodríguez Ibarra i Maragall han demostrat que és possible tenir opinions pròpies: en temes importants han anat desmarcant-se de la línia del seu partit. En canvi, no hem pogut observar mai la més mínima discrepància entre Antich i la molt discutible política de Zapatero. El darrer acord de finançament autonòmic és un exemple paradigmàtic de la poca autonomia del PSIB. El PP va fer una proposta i el negociador del PSOE, el senyor Sevilla, no la va acceptar, però com que Bono, Chaves i Ibarra trobaven que era bona per a les seves autonomies, passaren de Sevilla i del PSOE i s'entengueren amb el PP. El senyor Sevilla va haver de fer anques enrera i, de passada, va deixar el nostre conseller Mesquida com l'heroi de la pel·lícula Solo ante el peligro. A Madrid li digueren que si no acceptava la proposta trobaria que «fuera del sistema hace mucho frío». No haurien gosat dirigir-se així a un representant del primer partit de l'oposició, però sí que ho podien fer a un conseller merdacaner d'una autonamia merdacanera, igual que si hagués estat del PSM o d'UM. Aquests són els grans avantatges que té votar un partit estatal quan els seus polítics no tenen la personalitat d'un Rodríguez Ibarra. El problema és que tothom té l'absoluta convicció que Antich, a més de l'acceptació pública de totes les tesis del PSOE, és incapaç de fer modificar ni un mil·límetre l'actuació o la línia ideològica d'aquest partit. Tant si a Madrid governa el PP, com si governa el PSOE, les nostres illes no en trauran gens de profit: els nostres polítics es conformen amb un somriure amable del poder. Antich s'haurà de presentar davant l'electorat amb les mans molt buides. L'ecotaxa, sense el rebombori dels hotelers, seria ben poca cosa. Però crec que pot estar ben tranquil: guanyarà molts de vots. El PP ja li ha fet la campanya. Una campanya molt bona.