Mort a Son Real

El denou de novembre de l'any vint-i-nou, a hora foscant, el missatge d'un hort de Sant Jordi anomenat can Parral, va degollar amb el ganivet de tallar moniatos la madona i el seu fillet. El mateix missatge va fer veure, als voltants de la mitjanit, que ell havia descobert els cadàvers en tornar de la taverna. La coartada era bona, ja que un fotimer de veïns l'havien vist prendre copes. D'altra banda, aquell vespre l'amo pernoctava a Algaida, a cals sogres, perquè a trenc d'alba els havia de sembrar un tros de terra. Els sogres testimoniarien que el gendre havia sopat amb ells si fa no fa a l'hora en què es va cometre el crim, i alguns noctàmbuls asseguraren que a la vetlada s'havia deixat veure pels cafès de la plaça. D'ambdós sospitosos inicials, del missatge i de l'amo, tothom en parlava bé. El missatge, un jove fadrí que vivia amb la seva mare, no tenia vicis. Això sí, sembla que era una mica curt de gambals, encara que servia per a la feina. En canvi, la gent es desfeia en elogis en parlar de l'amo. I els que més l'enaltien eren els sogres. Tenia fama de bon marit i de bon pare, de feiner, d'home cabal en tots els aspectes. Tanmateix, la Guàrdia Civil no va deixar-se engatussar per les aparences, i en dos dies va donar el cas per resolt. Bernadí Sanz (el missatge) havia estat l'autor material dels dos assassinats, i Blas Gaudí (l'amo) l'inductor, tot i que en un primer moment no en tenia proves. Més endavant, quan Bernadí va buidar el sac, va confessar que Blas aguantava les víctimes perquè ell pogués acabar més aviat amb el ganivet. No hi ha dubte que resistència no en va trobar, Bernadí, perquè els va fer un únic tall d'un pam d'amplària. És clar que podia haver-los clavat el ganivet mentre dormien, cosa que explicaria la manca d'obstacles que va trobar la fulla en el seu recorregut. Però no era probable. Per acabar de donar la raó als guàrdies, un home que a entrada de fosca d'aquell denou de novembre tornava en bicicleta d'Algaida a Sant Jordi, assegurava que un altre ciclista, Blas, l'havia avançat amb el llum apagat i que en donar-li ell el bon vespre no havia respost a l'escomesa. Tant la Guàrdia Civil com la policia sostingueren fins al judici que els assassinats eren cosa de dos. Els motius? Són diversos. Bernadí va matar per diners. N'havia rebut una quantitat modesta el mateix vespre del doble crim i va admetre davant el jutge que esperava cobrar entorn de les mil pessetes. Pel que fa a l'amo, potser s'havia cansat de gastar amb medecines, perquè la madona de deu dies nou estava estantissa. A més a més, s'havia cercat una amant, la mare de Bernadí, encara que va quedar provat que aquesta no hauria tengut res a veure amb les morts, fins i tot en el cas que ell n'hagués estat l'instigador. L'opinió pública va considerar que ho era, l'instigador; i tant ell, l'amo, com Bernadí, pogueren percebre, els dies que va durar el judici, la indignació del carrer. El judici va començar el dos d'abril de l'any trenta, i al llarg dels set dies que va durar La Última Hora va superar els catorze mil exemplars de tirada, un autèntic record. En el moment d'entrar a l'Audiència, els insultaven o els llançaven objectes o pedres, als dos inculpats. I molt possiblement els haurien linxat, si la Guàrdia Civil no arriba a protegir-los empunyant les armes. El fiscal va sol·licitar dues penes de mort per a cada un. La sentència es va fer pública dia nou. El Tribunal va condemnar a mort Bernadí i va exculpar l'amo, que aquell mateix dia va ésser posat en llibertat i va adreçar-se a cals sogres, que el reberen amb els braços oberts. En fi, aquesta història de sang i fetge ha estat novel·lada, en castellà, per Alejandro García Llinás, un santjordier de soca-rel, militar de professió, actualment en la reserva. La novel·la es titula Justicia y piedad i duu, per subtítol, «El crimen de Mallorca». Ha canviat els noms dels protagonistes, l'autor, i fins i tot de l'hort, en previsió que algú no li vulgui cercar les puces. Però tot el que narra és verídic. L'hort no és el de can Parral, sinó el de Son Real. Igualment ha canviat els noms de les persones, ja ho he dit. Les dues víctimes, Carmen Planas Miravila i José Gaudí Planas, són Catalina Palmer Miralles i Pere Gamundí Palmer. El missatge, Bernadí Sanz, nomia realment Bernat Suau. I l'amo, el tal Blas Gaudí, era Bartomeu Gamundí. Allò de la novel·la que s'ajusta a la realitat és el desenllaç. L'amo en Tomeu moriria dos mesos després. Va patir un constipat molt fort, va prendre-hi part el cor (cosa que no deixa de cridar l'atenció, si tenim en compte que dos mesos abans volava amb la bicicleta per la carretera), i com aquell qui diu el capellà no va ésser a temps de resar-li un credo. Era el vint-i-cinc de juny de l'any trenta. El missatge, Bernat Suau, va gaudir d'una volada més llarga, però no massa. La pressió popular, ara penedida d'haver exigit a crits el seu ajusticiament, va canalitzar, a través de La Última Hora, les seves peticions de clemència, i la pena de mort va ésser commutada per la de cadena perpètua. Tanmateix, els esdeveniments polítics que tot just s'esdevendrien el posarien al carrer en dos dies. En entrar la República hi va haver un seguit d'amnisties, de manera que l'any trenta-tres ja era en llibertat. Segons García Llinás va morir fent de picapedrer, en caure del bastiment d'una finca en construcció al començament de la carretera de Sóller, prop de la Creu Roja. Era dia tres d'abril del cinquanta-dos. Aleshores ja s'havien apagat els ecos d'aquella història de sang. Únicament les padrines en sabien cançons. García Llinás n'apunta unes estrofes: «No está muy lejos de Palma/ Sant Jordi que es caserío/ donde se cometió un lío/ que tanto turba la calma./ En el huerto Can Parral (Son Real)/ hijo y madre asesinados/ en la cama son hallados/ y se busca al criminal». Després, la cançó, continuava: «Fue Catalina Palmer/ y su hijo de veinte meses/ los que tuvieron que perecer/ entre manos tan soeces». Aquesta segona estrofa l'he afegida jo. Record haver-la sentida cantar a Antoni Rom, un solleric tan vell que no tenia edat, amb barba blanca llarguíssima, un barret vermell i una guitarra que miolava quan passava els dits per les cordes. Cantava per platges i carrers. Érem als anys setanta, i des del vint-i-nou ençà Mallorca ja havia donat moltes voltes. Pocs dels que l'escoltaven, sabien enquadrar aquells versos de mort en un moment precís del passat.