És possible la convivència amb l'islamisme radical?

Existeix algun país islàmic que sigui realment democràtic? En els inicis del segle XXI, a l'Egipte mateix, com en la pràctica totalitat dels altres països musulmans -amb l'única excepció de Turquia- no hi ha cap alternança en el poder. Sols Turquia, si de cas, pot pretendre de tenir un règim una mica democràtic, però ningú no posarà en dubte que les seves deficiències en la matèria són encara el major obstacle per a la seva incorporació a la Unió Europea. La manca de laïcisme o de secularitat, en definitiva la manca de separació -en la immensa majoria d'aquestes societats- entre el poder polític i el control religiós, la defensa a ultrança de la doctrina alcorànica -sovint interpretada de la manera més integrista i sectària (car la tradició, des de fa segles, li fa dir el que no diu enlloc la lletra del text sagrat)-, la ignorància de les masses, la subordinació de la dona, la hipocresia de les classes rectores i la manipulació constant practicada per aquestes d'aquelles, són rèmores terribles que -juntament amb la manca d'una classe intel·lectual progressista- fan molt difícil que hom pugui esperar cap canvi positiu, cap evolució democràtica que sigui autogenerada.

¿Per ventura el major atropell que sofreixen els pobles musulmans és l'ocasionat per l'existència d'Israel? ¿Per què no es rebel·len aquestes poblacions contra cap dels règims despòtics que suporten des de temps immemorial? Per altra banda, el món ha estat capaç de superar l'aberració totalitària comunista, la qual, des de la caiguda del mur de Berlín, es va debilitant, més que res per la força dels fets econòmics, en un sentit totalment contrari al que preconitzaven els cappares Marx i Engels. Però potser serà l'Islam una amenaça major per a la pau mundial, una amenaça més difícil d'eradicar? En qualsevol cas, no té res d'estrany que la seva sigui considerada avui l'amenaça més actual, més urgent.

V.S. Naipaul, premi Nobel de Literatura del 2001, considerat per molts com l'escriptor actual en llengua anglesa més important, malgrat el seu origen hindú i antillà, ha fet recentment unes declaracions que mereixen alguna consideració. Especialment contundents i virulentes són les que fan referència a l'Aràbia Saudita: «En la meva opinió, és un centre del mal. Està en contra de la civilització (sic). És la foscor, i està estenent aquesta obscuritat a tot el món islàmic. S'ha de reduir Aràbia Saudita, s'ha d'empobrir el país (!). Ha fet un mal ús dels doblers; ha causat problemes a Filipines, Indonèsia, Caixmir... Aspira ni més ni menys que al domini mundial (sic). És una cosa terrible que va en contra de totes les arts de la civilització que jo defens. Representa l'arena del desert, el no-res i m'agradaria veure-la aixafada i reduïda (!). Això és el que sent. Crec que si fos destruïda o empobrida i ocupada, gran part dels problemes del nostre món desapareixerien a tota velocitat».

Sens dubte l'anàlisi d'aquest premi Nobel, que tanmateix no es pot conceptuar com un típic representant d'Occident, resulta massa temperamental i es passa de mala manera. Però també és ben cert que seria del tot desitjable la desaparició de l'escena de la nombrosíssima família real i del wahhabisme tan estretament lligat a la dinastia, així com també el final del finançament a gran escala del terrorisme fonamentalista d'arreu del món.