El defector Berlusconi

Itàlia, on els Estats Units tenen set bases militars, ha vist aquest cap de setmana com el seu govern, presidit per Silvio Berlusconi, donava les primeres senyes d'inseguretat davant les manifestacions contra la guerra. Berlusconi, que diuen té costum de comportar-se en totes les reunions amb caps de govern com si ell fos l'amo de la casa on s'organitza la festa, tant si és a Downing Street com si és a Camp David, com si és a Roma, ha canviat el capell. Ja no vol ser el senyor inquiet i insegur que diu que sí a tot, just per tenir contents els senyors poderosos, que no acaba d'avesar-se a tenir al seu costat. Berlusconi mateix deia, vista l'oposició immensa a la guerra contra Iraq, que Itàlia no estaria al costat dels americans si aquests declaraven la guerra pel seu compte. No fos cosa, va dir, que Itàlia estigués cometent un error greu. És un canvi de blanc en negre per als italians. Però al mateix temps, Berlusconi ha autoritzat el desplaçament de tropes americanes pel seu territori en la mobilització contra Iraq. Juga un poc a favor dels dos camps, fins que vegi per on es guanya més. Berlusconi ha anat viu, i ha decidit que ja no és el moment de jugar-se-les totes en una opció. Ha vist que l'oposició a la guerra angloamericana contra Iraq no deriva simplement de quatre grupúsculs esquerranosos amb una forta tendència a l'antiamericanisme, com diuen els més durs devers Washington. Ha vist que potser el seu futur polític depén del seu respecte per una opció europea, de consens, de solució política negociada, que per no ser americana no és per tant antiamericana, com volen creure Bush i els seus. La defecció de Berlusconi deixa encara més totsols a Aznar i Blair. Aquests dos, malgrat el risc de quedar en ridícul i sense futur polític, continuen empenyats que si tenim algun resta de seny hem de veure el món com ells, i com Bush. Aznar i Blair van confiats, sabent que Bush s'ha aficat en una situació de la qual no es pot extreure sense que les tropes ocupin Bagdad. Confien, de moment, que quan s'ocupi Bagdad, ells quedin com els herois que han tengut el coratge d'aguantar fins que la feina fos acabada. Però, encara que la partida actual els surti així de bé, també hauran de carregar amb la responsabilitat d'haver fet créixer la frustració a Europa sobre la influència, clarament interessada, dels Estats Units en la política europea, i ben segur també amb la responsabilitat de fer créixer el sentiment antioccidental als estats àrabs. Si aquí la majoria pensa de la guerra el que han demostrat aquest cap de setmana, què deuen pensar la gent del carrer als estats musulmans? Enlloc de pensar en la conducció de les relacions internacionals, per desgràcia, ja deuen estar més preocupats amb el seu futur polític.