El menyspreu del Govern espanyol

El Govern espanyol, a través de la ministra d'Afers estrangers, explicità ahir l'opinió que té de la ciutadania, en declarar Ana Palacio que la reacció dels que sortiren al carrer per demanar la pau era «irracional». Naturalment, a continuació va afegir que, des del punt de vista ètic, voler la pau no és dolent, i prova d'això és que el govern també la vol, però per unes vies diferents: hem de suposar que per les vies de la racionalitat. Afegit aquest revelador exabrupte a la monòtona i patètica petició d'Aznar al poble en el sentit que se li faci confiança -perquè sí-, ens trobam davant un panorama veritablement vexatori per a la ciutadania: els que desaprovam l'alineament del Govern espanyol no necessàriament som gent moralment reprovable, però sí mancada d'una visió correcta de la problemàtica internacional respecte de la pau i dels riscs que suposa l'actual actitud de Bush i els seus subalterns en relació a l'Iraq. Ens falta maduresa i aprofundiment, resultat d'unes aptituds que, a Espanya, són patrimoni exclusiu del govern, del partit que el substenta i poca cosa més. Se'ns ha dit que, en el millor dels casos, som uns voluntaristes errats de comptes, uns pacifistes mancats de criteri, uns cumbaiàs curts de gambals. Que som bons al·lots i beneits. Si no estiguéssim obligats constitucionalment a la presumpció d'innocència, l'actitud del Govern espanyol ens podria fer pensar en l'existència de pactes obscurs i tèrbols entre Aznar i Bush, qui sap si relacionats amb els interessos d'una o més empreses espanyoles del sector energètic: perquè d'altra manera no s'explicaria que, davant la inequívoca mobilització dels ciutadans, la ministra suposadament experta en afers exteriors ens escupi a la cara que la nostra actitud és, primer que res, irracional. Ha d'haver-hi un dèficit escandalós d'arguments per insultar tanta gent d'una tacada. I, si no hi ha més arguments però no es vol rectificar, la ciutadania té dret a preguntar-se per què. I s'ho pregunta, avui més que mai: de la mateixa manera que es demana per què una petita part de les energies governamentals no pot ser destinada a condemnar l'actitud de Sharon, aquest sinistre partenaire dels EUA que aprofita la síndrome iraquiana per avançar dràsticament en un genocidi que només té parió en els sinistres plans de Hitler. No sabem si Aznar s'ha plantejat què suposa que l'opinió pública espanyola se senti més ben representada pels governs francès i alemany que no per l'espanyol. En qualsevol cas, aquesta circumstància fa que no se'l pugui veure com un bon exemple de patriotisme i sí com el paradigma del patrioterisme més tòxic i esperpèntic.