Retalls de premsa

El que faltava per convertir el cas contra el règim de Saddam Hussein en una farsa ha sortit a llum. Era d'esperar, que el llautó d'una part del que es diu contra els iraquians es veiés en alguna part un moment o l'altre. I el lloc on primer ha sortit ha estat en els serveis secrets britànics. Ahir el govern de Blair va admetre que experimentava una certa sensació de vergonya per no haver indicat que una part del dossier que es va presentar el Parlament de Londres per demostrar la cupabilitat de Hussein en realitat era copiat d'un estudi fet per un acadèmic americà fa anys, i que l'informe top secret contenia altres plagis que daten de fins fa onze anys. I el pitjor és que la poca professionalitat dels serveis britànics faci dubtar de tota la resta del que es digui sobre les armes de Hussein. Un reportatge de la televisió anglesa mostrava com a parts substancials de l'informe, suposadament secret, suposadament tret dels resultats de treballs d'espionatge, i suposadament al dia, eren copiats d'articles publicats a revistes que sortiren al carrer fa anys. Algun paràgraf havia estat modificat, per convèncer més. Allà on l'original parlava de llaços de Bagdad amb grups d'oposició estrangers, per exemple, el manetes dels serveis secrets de sa majestat britànica havia tatxat i havia posat llaços amb terroristes. Quin tipus de pallasso pot confeccionar un suposat informe secret sobre les armes d'Iraq amb retalls de revistes, i pensar que ningú no mirarà de quines fonts pot haver tret la informació? Som tan crèduls nosaltres que confien a poder enganar el públic d'aquesta manera? O realment aquests suposats serveis secrets són uns ineptes que no tenen perdó? Com es pot acceptar que es decideixi començar una guerra amb una col·lecció de textos que qualsevol estudiant de batxiller podria arreplegar d'Internet? La credibilitat de Blair, i de tot el cas contra el règim de Bagdad, i de tots els dossiers «top secret» que puguin produir, ja era pobra, però ara és nul·la.