Il Cavaliero

Il Cavaliero va comparèixer a la taverna d'en Puput prop de Tots Sants, d'ara fa una eternitat. L'acompanyava la seva germana, na Lulú, una doneta major que ell, que dissimulava la seva insignificança amb un capell rodonet, ornat amb violetes de pedaç. Il Cavaliero lluïa una casaca vermella amb muscleres i galons daurats. S'assegueren a una taula plena de verrim i demanaren el menú econòmic. Abans de pelar la poma, ell ja havia informat, a tots els contertulians, que era domador i que havien arribat al barri per a instal·lar-s'hi. «Domador de què?», va voler saber un. «Domador de qualsevol animal -va respondre-. Però, sobretot, de feres». Eren francesos, encara que de tant en tant es declaraven russos. La germana era viuda d'un sergent que havia mort a Algèria, i gaudia d'una modesta pensió que els permetia just, just, tirar endavant. Cada dia dinaven a Can Puput, ell amb la casaca posada, sempre a punt d'actuar. Tanmateix, ningú del barri no va tenir notícia que li oferissin cap contracte. La seva inactivitat i l'obstinació a vestir a tothora de gala, donaren peu a la maledicència. Era, realment, un domador o es tractava d'un somiatruites? No disposava de cap corral d'animals, els hi havia de posar l'empresa que el contractàs. Ell ho justificava d'una manera senzilla i no exempta de lògica. Un animal domat és un animal domesticat. Aleshores, argumentava, quin mèrit tenia el fet d'aconseguir que una pantera travessàs un cercle de foc, si ja l'havia travessat cent vegades? A Rússia, on havia aconseguit els seus èxits més importants, així com arribava a un poble els caçadors paraven una trampa al bosc i li procuraven un o dos óssos que, en captivitat, treien foc pels queixals. Idò ell, amb una llendera, els feia passar per l'adreçador en un tres i no res, i en acabar la funció ballaven al so de la balalaica, drets sobre les dues cames posteriors. Era certa tal temeritat? Na Lulú assentia amb el cap i amb un moviment de les parpelles, i com que ningú dels presents no tenia amistats tan enfora de Mallorca, donàvem el testimoni per bo. «I aquesta gesta, Cavaliero -li va demanar en Puput- la pot realitzar amb qualsevol mena de feres?». I ell s'engallava. «I tant -afirmava-. Amb feres i amb qualsevol animal de pèl o ploma». Aquestes afirmacions i el fet de vestir tothora aquella casaca de tenor, feren que se'n parlàs força, en el barri, d'aquell nou veí. Despertava admiració, perquè no tothom sap fer ballar un ós a llenderades. Cal valor per aconseguir-ho. I psicologia, perquè hi ha animals que es planten i no mouen una cama encara que els descarreguin una somada de tocs. L'admiració dels primers temps va donar pas a l'interès per veure'l actuar. Quan i on actuava il Cavaliero? Ningú no ho sabia. Corrien rumors -a la plaça de toros, al Teatre Balear, en el velòdrom de Tirador?-, però tots eren sense fonament. Els corrents d'opinió convergien a can Puput i ara la gent, després de superar les fases d'admiració i d'expectació, entrava en la de rebel·lia. «No hi ha dret -comentaven els uns amb els altres- que un artista tan famós es trobi sense contractes i gairebé a la indigència». L'agitació creixia, i s'apropava la festivitat de la Mare de Déu d'agost, patrona de la barriada. Va ésser quan un dels que dissenyaven el programa d'actes festius, va tenir l'ocurrència d'oferir-li una fera a il Cavaliero per a la seva doma. Tots els altres celebraren la idea. Finalment, il Cavaliero podria demostrar la seva vàlua! La dificultat de trobar una fera, va ésser resolta pel mateix Cavaliero. «Ja que a Mallorca no hi ha animals salvatges -va proposar- aplicaré les meves arts de doma a un de domèstic». Va oferir-se en Puput. «Jo tenc un ca de bou que en aferrar no amolla», va dir. Però il Cavaliero va refusar l'oferta. Va basar la seva argumentació en la intel·ligència dels cans. «No té mèrit fer obeir un animal que en molts de casos pot ésser tan viu com l'home», va explicar. I va afegir: «Domaré un conill». Aleshores, tot veient la decepció pintada a la cara dels seus seguidors, va demanar-los: «Heu vist un animal més beneit que un conill? Qui ha aconseguit fer-lo creure?». I efectivament, un conill no obeeix ni a la veu ni al garrot. Seria un miracle, no sols fer-lo creure, sinó aconseguir que ballàs. De manera que els ànims de tots, una mica refredats, es tornaren a engrescar. En aconseguir un ós rus o un lleó d'Abissínia, tendríem l'oportunitat de veure il Cavaliero jugant-se la vida. Amb el conill únicament podríem admirar la seva destresa, però Déu n'hi do! Tanmateix, ell s'esforçava a foragitar-nos la decepció que, de sobte, ens aflorava. «Tot animal és cruel -ens feia saber-. No cal fiar-se d'un conill». Era una premonició. L'actuació de il Cavaliero s'havia programat per a les sis de l'horabaixa, a l'esplanada de davant can Puput, de manera que aquest va encarregar-se de fer un cercle amb taules i cadires i d'ocupar amb taulons tots els espais que oferien una bona visibilitat. Aquell dia va fer-se un tip de servir copes de conyac, botelles de gasosa i tallades de meló. I per no donar de què parlar als envejosos, va comprar el conill -un conill gros, que va causar l'admiració de tots aquells que al matí s'acostaren a la taverna per veure'l- i va fer-se càrrec dels jornals d'un tamborer que anunciaria el començament de l'espectacle i acompanyaria el ball del conill. A l'hora en punt, enmig d'una expectació que no és de dir, en Puput va treure l'animal dins una gàbia, i cinc minuts més tard va fer la seva aparició il Cavaliero. Caminava a gambades, fent esclafir la llendera contra el sòl. A més a més, feia altres coses. Deia frases que no enteníem, saludava amb els braços enlaire i es movia d'un costat a l'altre amb una gran excitació. De sobte, amb un signe de la mà dreta, va ordenar al tamborer que augmentàs el volum i el ritme de les macetades, i ell va adreçar-se amb gran desimboltura a la gàbia, la va obrir, i amb un gest vigorós va alçar el conill per les orelles. Allò que va ocórrer aleshores, ja forma part dels imprevists propis de les professions d'alt risc. El conill va revinclar-se i li va clavar les dents a l'índex de la mà que l'aguantava. Ell el va amollar immediatament i de seguida tots els presents ens adonàrem que s'havia acabat l'espectacle. Na Lulú va córrer cap a il Cavaliero demanant a crits un metge, mentre aquest patia un acubament espectacular. Passats uns segons, eren ambdós que el demanaven, al metge, dominats per un gran nerviosisme. Parlaven en francès, i barrejaven les paraules médecin i ambulance, envoltats d'una munió de veïnats que no sabien ben bé quin camí prendre. En Puput va fer-se càrrec del conill, i amb dos cops el va deixat llest per a fer-ne un guisat. Na Lulú i il Cavaliero s'allunyaren de la plaça, ella renegant en contra de tots nosaltres i ell amb la cara més blanca que el referit. La festa va acabar com estava previst, amb una rialla. I el prestigi de il Cavaliero va esfondrar-se més aviat que un edifici vell. A la setmana, els dos germans ja havien abandonat la casa i potser la ciutat. Els vaig perdre la pista. Fa uns dies, però, un metge conegut em va comentar que acabava de certificar la mort d'un personatge ben curiós. Li deien Jean Cardús i es feia dir il Cavaliero. Vaig saber que era una víctima de la Guerra Civil: desapareguts els seus pares en un bombardeig, havia rodolat per internats de França i de Rússia fins que retornà a casa als anys cinquanta. Em va dir, el meu amic, quina havia estat la seva darrera voluntat: que l'enterrassin amb una casaca destenyida que semblava treta del vestuari d'una sarsuela. Vaig dir-li que li enviaria unes flors. «No importa -em va respondre-, una senyora molt vella s'ha desprès del seu capell ornat amb violetes i l'hi ha deixat entre les mans».