No tenir casa

TW
0

Els que vivim a les Illes som els que més pagam del nostre sou per poder comprar-nos una casa, si ens comparam amb la resta de l'Estat espanyol, i amb la resta d'Europa. Abonam gairebé un 70% dels nostres ingressos per poder pagar l'hipoteca, o bé perquè els preus de les cases són molt alts o bé perquè els sous són molt baixos, i probablement per una combinació dels dos factors. A tot Espanya l'habitatge s'ha encarit molt en relació als ingressos, i ens empobrim, ennluernats per un suposat benestar que no arriba. No sentirem pus mai més allò d'Espanya va bé en boca d'Aznar i els seus assessors, esper. El fet que tots els ciutadans d'Espanya dediquem un 18% més dels nostres sous per comprar casa que fa només quatre anys és senyal que Espanya va ben malament. Arreu de l'Estat l'especulació, la cultura dels doblers fàcils, ha tret fulla i florit, anul·lant tot el benefici que s'hauria d'haver obtingut amb la baixa dels interessos que cobren els bancs.

Fa un parell d'anys a Brussel·les es debatia si el dret a l'habitatge s'havia d'incloure en la Carta dels Drets Fonamentals. El dret a la salut i a la dignitat van lligats de prop amb el dret a l'habitatge. Garantir una qualitat de vida mínima a tots els ciutadans d'Europa, deien, requereix que es garanteixi almenys una teulada per a tothom. El fet que es debatés la necessitat de fixar aquest dret en la Carta hauria d'haver servit a tots els governs per assumir un paper més decisiu. A Espanya no s'ha fet, i fa temps que un sou no basta per comprar casa. Milers de famílies ja no poden acumular ni el patrimoni d'un habitatge. Els partits polítics no haurien d'estar disposats a acceptar aquest empobriment.